Una prova de reencarnació, per Jordi Griera.

Una prova de reencarnació, per Jordi Griera.

Jordi Griera Roig. Vent d'alliberament. 3a edició. Portada. català.La mare dels meus fills, Mariona, tenia uns somnis recurrents des que ens havíem casat, aleshores feia quinze anys. Al matí em deia «aquesta nit he tingut un d’aquells somnis» i me’l contava. Els somnis, d’un realisme inusual, no eren sempre iguals, però tenien com a elements comuns que se situaven en ambients que semblaven d’uns segles enrere. En uns ella portava unes cartes secretes per carrers deserts, de nit i sense llum, li semblava que a uns conspiradors. En altres, veia una cripta d’una catedral amb estàtues de marbre blanc, o baixant a la porta d’entrada a una gran església romànica fosca amb uns domassos extraordinàriament rics, o es veia ella mateixa en un claustre, o fent un pelegrinatge per un riu, amb ases i vestida «molt antiga i senzilla», travessant el riu, dormint en una balma del camí, passant a prop d’un volcà adormit, etc. Altres nits somniava amb carrers d’un poble amb cases de color ocre, com les del Piemont o la Llombardia. El meu record és aquí més desdibuixat, però també parlava d’una ermita dedicada a la Santíssima Trinitat, situada en una vall entre tres turons.

Aquell any li vaig proposar d’aprofitar les meves vacances per veure si trobàvem algun indret que reunís els seus diversos records. Com que hi veia un volcà, el primer lloc que vam pensar va ser Santa Pau a la Garrotxa catalana. Hi vam anar, però no vam trobar cap dels altres elements; el monestir de Ripoll és un joiell, però és molt més petit que aquella gran església romànica que somniava, i a les esglésies d’aquí s’hi puja, no es baixen unes escales per entrar-hi. Vam visitar les runes de Sant Pere de Roda, una inversemblant catedral al cim de les Alberes, que deia Alexandre Deulofeu que va ser el primer temple romànic d’Europa; però de cap manera podia ser la nostra església.

Aleshores vam pensar en Itàlia; hi ha volcans, no només el Vesuvi, i hi ha les cases de color ocre. Vam organitzar un viatge a Itàlia amb una caravana nova i ens vam endur les criatures. Pobles com Ventimiglia o Portofino tenen carrers que s’assemblen a alguns dels somniats, però no vam trobar esglésies romàniques d’aquella grandària ni característiques. Possiblement un parell dels somnis recurrents es podien haver situat a ciutats italianes del segle XVIII, però el gruix dels somnis estava per localitzar.

Ja desesperàvem, quan ens va telefonar la seva mare. Ella era molt devota de les marededéus negres, no diré que en feia col·lecció, però sí que es preocupava de saber on eren. Aquell mateix dia havia llegit que hi havia una Mare de Déu del Puy, Puèi en occità i català, i ens telefonava perquè li diguéssim on era Le Puy.

Sense Google, cinc anys abans del naixement d’Internet, una pregunta com aquella volia dir tirar mà d’enciclopèdies i mapes de carreteres. Vam localitzar el Puèi i la seva marededéu negra a l’Alvèrnia occitana, i… se’ns van posar tots els cabells de punta: l’església del Puèi és romànica; vam veure que l’Alvèrnia és plena de grans esglésies romàniques i que també és terra de volcans!

No vam esperar les vacances, al primer pont vam agafar el cotxe, i cap a França! Abans de sortir, però, li vaig donar una llibreteta apaïsada i vaig fer que hi dibuixés amb tanta exactitud com pogués algunes de les coses que somniava. Va dibuixar la planta de l’església, la ubicació de la porta per on entrava i l’altar. En un altre dibuix hi havia una cripta amb estàtues en semicercle, que ella deia que eren de marbre blanc. A la cripta s’hi entrava per una porteta a la dreta, mirant l’absis, la qual donava al riu.

Amb ajut del Guide Michelin vam ubicar les principals esglésies romàniques, totes amb marededéus negres, entre el Puèi i Clarmont d’Alvèrnia, Clermont-Ferrand per als parisencs, i les vam anar visitant.

El primer que vam constatar és que, excepte el Puèi, s’accedeix a elles baixant unes escales. Els catalans no hi estem acostumats, resulta sorprenent, però era idèntic als somnis.

A Clarmont hi ha una catedral gòtica, però la vella basílica és romànica, i és al costat del riu Alier. Dedicada a la Mare de Déu del Port, és una església fantàstica, enorme i bellíssima, patrimoni mundial segons l’UNESCO. Però no era «aquella»; no obstant, com que té una cripta hi vam baixar.

Oh! era la seva cripta, amb la porteta que dona al riu per la qual ella entrava arribant del pelegrinatge! Jo mirava el dibuix fet abans de sortir de casa i no m’ho creia, perquè era exacte. No obstant, no hi havia ni rastre de les estàtues de marbre blanc. Vam cercar un guia i li vam preguntar si hi havia hagut estàtues allà. Ens va respondre que sí, però que al temps de la Revolució se les havien endut a la catedral de Reims, per por que les trenquessin. Eren estàtues de marbre blanc i encara són a Reims!

La cripta sí, però l’església no era «l’església». Vam canviar de vila i vam visitar Issoire. Preciosa, s’assemblava al somni, però tampoc no ho era.

Vam decidir plegar i ja anàvem per la carretera de tornada a Barcelona quan la meva copilot va dir «aquí a Brioude n’hi ha una altra que diu la Guia que és molt gran.» A mi ja em feia mandra aturar-me, però vaig accedir.

Era aquesta! Jo veia Mariona córrer d’un cantó a l’altre, identificant detalls, molts; deia «aquesta porta duu a la sagristia» i així era. Era ben bé l’església dels seu somnis, però hi havia algunes diferències importants que calia aclarir: Primer, la porta per on ella deia que s’anava al claustre, donava al carrer. Consultat el sagristà ens va dir que el claustre estava en tan mal estat després de la Revolució de 1789 que el van haver de demolir, en fer la reconstrucció del 1840.

Als somnis ella es veia dempeus al llindar d’una porteta lateral i veia davant seu l’altar, just a la creuera de l’església; en canvi ara la paret és llisa sense rastre de portes, i l’altar és més amunt i cap a l’absis. El sagristà ens va acabar de petrificar quan ens va explicar que l’altar feia pocs anys que l’havien canviat de lloc i, pel que fa a la porta, havia sentit que n’hi havia hagut una exactament en el lloc del somni, però que l’havien clausurada amb molta cura uns cent anys enrere. Vam anar a l’exterior i encara vam trobar uns graons que no conduïen «enlloc», perquè portaven al lloc de la paret on hi havia hagut la porta.

Els preuats domassos i els tapissos van desaparèixer durant la Revolució, era lògic, però quedava una gran incògnita: l’església del somni era fosca i Sant Julià de Briude és avui una basílica molt lluminosa. No ho enteníem.

Sant Julià de Briude, nau central.Sant Julià de Briude, nau central.

En el següent viatge vam trobar els planells originals de l’església i eren idèntics a l’església actual, amb els dos rengles de finestres altes que donaven gran lluminositat a l’edifici. Encara s’entenia menys la foscor del somni.

L’entrellat es va desfer en una consulta que vaig fer a l’Almanac de Brioude. Un número explicava en detall la reconstrucció del 1840 i les opcions que havia pres l’arquitecte encarregat, el qual va decidir eliminar una segona teulada que s’havia construït al 1550 per solucionar el problema de la pluja, que es veu que entrava a raig. Van fer una gran coberta de pissarra que, d’una tirada, cobria la teulada de la nau central, les finestres de dalt i les teuladetes de les naus laterals. Així, només amb la llum de les finestres de les naus laterals, l’església va quedar enfosquida, exactament com en el somni. Tot plegat ubicava aquella vida passada, ara ja innegable, entre 1550 i 1789. Els vestits que ella es veia duent podien ser perfectament d’aquell període.

Pels voltants de Briude vam anar identificant el pas del riu, a la Bajassa, les balmes, els volcans apagats en el veïnatge, els camins de pelegrinatge fins a la Mare de Déu del Port de Clarmont, l’ermita de la Trinitat… tot!

Una troballa tan extraordinària l’havíem de comunicar i vam entrar en contacte amb el Dotor Ian Stevenson, famós autor de molts llibres sobre reencarnació. Vaig parlar per telèfon amb ell; era canadenc, però s’estava a Anglaterra, l’havien nomenat president de la Society for Psychical Research.

Aprofitant un viatge a Londres, per la meva feina, el 8 de febrer de 1989 ¡beneïdes agendes! ens va rebre al seu despatx. Va quedar bocabadat; havia estudiat uns tres mil casos de possibles reencarnacions i va dir que el nostre era dels més detallats i comprovables.

El 2013 el web de Scientific American va publicar un article del professor Jesse Bering en el qual deia que «Els treballs de Stevenson havien establert que la probabilitat estadística de que existeixi la reencarnació és tan abassegadora, que les proves acumulades no són inferiors a les d’altres branques de la ciència.»

Extracte del llibre: «Vent dalliberament, guia per a viure lliure i conscient». Autor: Jordi Griera. Pàgines 293 a 298 de la primera i segona edició. Pàgines 247 a 250 de la tercera edició. El podeu obtenir visitant https://griera.org

Ian Stevenson i les proves científiques de la reencarnació.

Ian Stevenson i les proves científiques de la reencarnació.

Societat.

Per: pijamasurf. Dijous, 16 de juliol del 2009.

Ian Stevenson va estudiar al llarg de la seva vida més de 3 mil casos de nens capaços de recordar les seves vides anteriors, l’evidència sembla concloure que tu i jo hem estat en aquest planeta abans d’aquesta darrera vegada per la muntanya russa de la vida.

El Llibre Tibetà dels Morts ensenya una sèrie de tècniques, des de respiracions, visualitzacions i mantres, per a abordar el viatge de la mort i no tornar a la vida. De la mateixa forma que algunes persones descriuen visions de llum durant experiències properes a la mort, El Llibre Tibetà dels Morts o Bardo Thodol parla d’una Llum Radiant, la qual el viatger, o psiconauta, ha de seguir per a no tornar a la roda del karma i a la il·lusió dels seus pensaments, del seu ego. Recordo haver llegit el pròleg d’una edició d’aquest llibre que comptava amb una introducció de Carl Jung, en el qual s’esmentava la resposta d’un monjo a la pregunta que no hi havia cap evidència de la reencarnació ja que ningú havia tornat de la mort, a la qual el monjo havia respost tranquil·lament: «Però al contrari tots hem tornat de la mort».

Ian Stevenson.

El bioquímic i professor de psiquiatria canadenca Ian Stevenson va dedicar gran part de la seva vida a l’estudi científic de la reencarnació. Durant més de 40 anys Stevenson va estudiar més de 3 mil casos de nens que semblaven recordar experiències d’altres vides, documentant el que deien i contrastant dades amb les vides de les persones que deien haver estat.

Stevenson, amic de l’escriptor anglès Aldous Huxley, va ser un dels primers científics a experimentar en els 50s amb LSD, una experiència que va transformar la seva vida. En 1957 va ser nomenat Director de la Facultat de Psiquiatria de la Universitat de Virgínia, una de les poques universitats que realitzen estudis paranormals. En 1967 l’inventor Charles Carlson va donar un milió de dòlars a la Universitat de Virgínia i un altre més a Stevenson per a invertir en la seva recerca.

A diferència d’aquells que usen la hipnosi com a mètode per a obtenir informació sobre suposades vides passades, Stevenson va basar els seus estudis en nens de 2 a 4 anys que pel que sembla poden recordar episodis de les seves vides anteriors i proveir dades que poden ser comprovades. Molts dels casos de Stevenson semblen ser detonats per una mort violenta. En diversos casos va recopilar testimoniatges i registres mèdics relacionats a marques de naixement i deformacions congènites que semblaven correspondre a la mena de mort descrita pels nens i registrades en les autòpsies de les persones que deien ser.

Segons Stevenson entre els 5 i 7 anys els nens comencen a perdre la memòria de les seves vides passades.

Believe in Reincarnation (Creença en la Reencarnació).

Un dels casos més interessants és el de la nena Swarnlata Mishra, nascuda a Pradesh, l’Índia, el 1948. Als tres anys Swarnlata ja li havia donat dades a la seva família que feien possibles la identificació de la seva família passada, això mentre anava de viatge amb el seu pare pel poble de Katni al qual li va suggerir que anessin a «prendre un millor te a la seva casa».

Allò extraordinari d’aquest cas és que la memòria de Swarnlata no es va dissoldre amb el temps, el 1959 el Professor Sri H. N. Banerjee, col·lega de Stevenson, va prendre el cas i va ser capaç de trobar, a partir de la informació donada per la nena, la casa a Katni on havia viscut Biya Pathak, la dona que segons Swarnlata havia estat en la seva vida anterior, i que havia mort en 1938.

Dies després Biya-Swarnlata va ser portada a la seva antiga casa per a conèixer a la seva família passada, als qui va reconèixer i va revelar secrets com dir-li al seu ex marit Sri Pandey que tenia amagades 1200 rupies en una caixa o que havia tingut dents d’or. En els seus documents Stevenson descriu la sorpresa de tots els presents i l’actitud maternal que va prendre Biya Swarnlata amb els seus fills nomenant-los pels seus sobrenoms afectius.

Stevenson va visitar a Biya-Swarnlata el 1961 i va presenciar una visita a la seva antiga família, sorprès per l’afecte amb el qual es relacionaven.

Segons el col·lega de Stevenson i continuador dels seus estudis, Peter Ramster, el cas més contundent és el de nena australiana, Gwen McDonald, que sosté haver estat Rose Duncan, una dona de Somerset, Anglaterra, que va viure al final del segle XVIII. Segons Ramster, la nena va descriure diverses localitzacions de cases que ja no existeixen, poblats i persones que després d’una extensa recerca van ser comprovades. Aquest cas va ser revisat pel Dr. Basil Cottle de la Universitat de Bristol.

Com aquest cas semblen haver-hi centenars, un dels més actuals és l’exposat en el següent vídeo d’ABC, en el qual un nen als Estats Units amb una estranya afició pels avions de guerra va revelar als seus incrèduls pares dades fidedignes sobre un pilot que va morir en la Segona Guerra Mundial.

Encara que tota l’evidència que va recopilar al llarg de la seva vida va fer que Ian Stevenson cregués fermament en la realitat de la reencarnació o transmigració, mai no va poder formular una teoria convincent de com és que esdevé la transferència d’una personalitat a un altre cos. Almenys no científicament. El seu col·lega de la Universitat de Virgínia argumenta que ja que en l’acte d’observació es col·lapsa la funció d’ona, podria ser que la consciència no sigui solament un subproducte del cervell físic sinó una entitat separada a l’univers que pot imbuir-se a un cos i d’aquesta forma existir després de la mort del cervell. Usa l’analogia de com una televisió és requerida per a decodificar un senyal però no produeix el senyal, de la mateixa forma el cervell podria ser solament el sintonitzador de la consciència.

La creença en la transmigració de les ànimes o metempsicosi, usant el terme grec, és part de la història del pensament humà, des de l’hinduisme i la majoria de les religions orientals fins fins i tot del primer cristianisme (Justinià va haver d’abolir la creença en la reencarnació l’any 549). Grans ments de la humanitat han sostingut l’existència de la reencarnació: Pitàgores famosament va reconèixer a un amic en veure a un gos; Plató a «La República» parla que les ànimes abans de néixer trien la seva vida futura; el filòsof alemany Schopenhauer va ser influenciat pels Vedes i va formular una visió dual entre la Voluntat (el món real) i la Representació (la il·lusió) en la qual la reencarnació era; el psicòleg Carl Jung parla en el seu llibre «Memòries, Somnis, Reflexions» que de nen recordava haver estat un home molt vell del segle XVIII.

No obstant això la ciència establerta i la major part de la societat sembla evitar el tema, existeixi o no evidència, sembla preferir no indagar massa. L’escriptor anglès Alan Watts parla que en una societat com en la que vivim una de les grans formes de control que té l’estat és la por a la mort dels ciutadans, si no existeix por a la mort, al desconegut, no hi ha d’on subjectar-nos. «L’art del govern és omplir el buit més enllà de la mort amb amenaces no especificades per a poder controlar a la gent dient “si no fas el que dic et mato, o et mataràs a tu mateix”, i mentre tinguem por d’això i pensem en la mort d’aquesta forma podrem ser controlats». Però que succeeix quan ja no li tenim por a la mort, quan coneixem el desconegut?

Alas! when the Uncertain Experiencing of Reality is dawning upon me here,

With every thought of fear or terror or awe for all [apparitional appearances] set aside,

May I recognize whatever [visions] appear, as the reflections of mine own consciousness;

May I know them to be of the nature of apparitions in the Bardo: When at this all-important moment [of opportunity] of achieving a great end.

May I not fear the bands of Peaceful and Wrathful [Deities], mine own thought-forms.

(Bardo Thodol).

Més informació:

Scientific Proof of Reincarnation: Dr. Ian Stevenson.

http://reluctant-messenger.com/reincarnation-proof.htm#about

Bardo Thodol (Libro Tibetano de los Muertos).

http://reluctant-messenger.com/tibetan-book-of-the-dead.htm

Reincarnation (Crystal Links).

http://www.crystalinks.com/reincarnation.html

AlanWatts.com.

http://www.alanwatts.com/

Scientific Proof of Reincarnation Project.

http://www.proofofreincarnation.com/

Entrevista con Ian Stevenson (OMNI Magazine).

http://grantlawrence.blogspot.com/2009/04/scientific-proof-of-reincarnation-dr.html

DMT: SPIRITUAL TECHNOLOGY FOR THE VOYAGE OF DEATH.

http://www.youtube.com/watch?v=6MQUGjd21MA

Enllaç de l’article original en castellà i anglès:

https://pijamasurf.com/2009/07/ian-stevenson-y-las-pruebas-cientificas-de-la-reencarnacion/