Una prova de reencarnació, per Jordi Griera.

Una prova de reencarnació, per Jordi Griera.

Jordi Griera Roig. Vent d'alliberament. 3a edició. Portada. català.La mare dels meus fills, Mariona, tenia uns somnis recurrents des que ens havíem casat, aleshores feia quinze anys. Al matí em deia «aquesta nit he tingut un d’aquells somnis» i me’l contava. Els somnis, d’un realisme inusual, no eren sempre iguals, però tenien com a elements comuns que se situaven en ambients que semblaven d’uns segles enrere. En uns ella portava unes cartes secretes per carrers deserts, de nit i sense llum, li semblava que a uns conspiradors. En altres, veia una cripta d’una catedral amb estàtues de marbre blanc, o baixant a la porta d’entrada a una gran església romànica fosca amb uns domassos extraordinàriament rics, o es veia ella mateixa en un claustre, o fent un pelegrinatge per un riu, amb ases i vestida «molt antiga i senzilla», travessant el riu, dormint en una balma del camí, passant a prop d’un volcà adormit, etc. Altres nits somniava amb carrers d’un poble amb cases de color ocre, com les del Piemont o la Llombardia. El meu record és aquí més desdibuixat, però també parlava d’una ermita dedicada a la Santíssima Trinitat, situada en una vall entre tres turons.

Aquell any li vaig proposar d’aprofitar les meves vacances per veure si trobàvem algun indret que reunís els seus diversos records. Com que hi veia un volcà, el primer lloc que vam pensar va ser Santa Pau a la Garrotxa catalana. Hi vam anar, però no vam trobar cap dels altres elements; el monestir de Ripoll és un joiell, però és molt més petit que aquella gran església romànica que somniava, i a les esglésies d’aquí s’hi puja, no es baixen unes escales per entrar-hi. Vam visitar les runes de Sant Pere de Roda, una inversemblant catedral al cim de les Alberes, que deia Alexandre Deulofeu que va ser el primer temple romànic d’Europa; però de cap manera podia ser la nostra església.

Aleshores vam pensar en Itàlia; hi ha volcans, no només el Vesuvi, i hi ha les cases de color ocre. Vam organitzar un viatge a Itàlia amb una caravana nova i ens vam endur les criatures. Pobles com Ventimiglia o Portofino tenen carrers que s’assemblen a alguns dels somniats, però no vam trobar esglésies romàniques d’aquella grandària ni característiques. Possiblement un parell dels somnis recurrents es podien haver situat a ciutats italianes del segle XVIII, però el gruix dels somnis estava per localitzar.

Ja desesperàvem, quan ens va telefonar la seva mare. Ella era molt devota de les marededéus negres, no diré que en feia col·lecció, però sí que es preocupava de saber on eren. Aquell mateix dia havia llegit que hi havia una Mare de Déu del Puy, Puèi en occità i català, i ens telefonava perquè li diguéssim on era Le Puy.

Sense Google, cinc anys abans del naixement d’Internet, una pregunta com aquella volia dir tirar mà d’enciclopèdies i mapes de carreteres. Vam localitzar el Puèi i la seva marededéu negra a l’Alvèrnia occitana, i… se’ns van posar tots els cabells de punta: l’església del Puèi és romànica; vam veure que l’Alvèrnia és plena de grans esglésies romàniques i que també és terra de volcans!

No vam esperar les vacances, al primer pont vam agafar el cotxe, i cap a França! Abans de sortir, però, li vaig donar una llibreteta apaïsada i vaig fer que hi dibuixés amb tanta exactitud com pogués algunes de les coses que somniava. Va dibuixar la planta de l’església, la ubicació de la porta per on entrava i l’altar. En un altre dibuix hi havia una cripta amb estàtues en semicercle, que ella deia que eren de marbre blanc. A la cripta s’hi entrava per una porteta a la dreta, mirant l’absis, la qual donava al riu.

Amb ajut del Guide Michelin vam ubicar les principals esglésies romàniques, totes amb marededéus negres, entre el Puèi i Clarmont d’Alvèrnia, Clermont-Ferrand per als parisencs, i les vam anar visitant.

El primer que vam constatar és que, excepte el Puèi, s’accedeix a elles baixant unes escales. Els catalans no hi estem acostumats, resulta sorprenent, però era idèntic als somnis.

A Clarmont hi ha una catedral gòtica, però la vella basílica és romànica, i és al costat del riu Alier. Dedicada a la Mare de Déu del Port, és una església fantàstica, enorme i bellíssima, patrimoni mundial segons l’UNESCO. Però no era «aquella»; no obstant, com que té una cripta hi vam baixar.

Oh! era la seva cripta, amb la porteta que dona al riu per la qual ella entrava arribant del pelegrinatge! Jo mirava el dibuix fet abans de sortir de casa i no m’ho creia, perquè era exacte. No obstant, no hi havia ni rastre de les estàtues de marbre blanc. Vam cercar un guia i li vam preguntar si hi havia hagut estàtues allà. Ens va respondre que sí, però que al temps de la Revolució se les havien endut a la catedral de Reims, per por que les trenquessin. Eren estàtues de marbre blanc i encara són a Reims!

La cripta sí, però l’església no era «l’església». Vam canviar de vila i vam visitar Issoire. Preciosa, s’assemblava al somni, però tampoc no ho era.

Vam decidir plegar i ja anàvem per la carretera de tornada a Barcelona quan la meva copilot va dir «aquí a Brioude n’hi ha una altra que diu la Guia que és molt gran.» A mi ja em feia mandra aturar-me, però vaig accedir.

Era aquesta! Jo veia Mariona córrer d’un cantó a l’altre, identificant detalls, molts; deia «aquesta porta duu a la sagristia» i així era. Era ben bé l’església dels seu somnis, però hi havia algunes diferències importants que calia aclarir: Primer, la porta per on ella deia que s’anava al claustre, donava al carrer. Consultat el sagristà ens va dir que el claustre estava en tan mal estat després de la Revolució de 1789 que el van haver de demolir, en fer la reconstrucció del 1840.

Als somnis ella es veia dempeus al llindar d’una porteta lateral i veia davant seu l’altar, just a la creuera de l’església; en canvi ara la paret és llisa sense rastre de portes, i l’altar és més amunt i cap a l’absis. El sagristà ens va acabar de petrificar quan ens va explicar que l’altar feia pocs anys que l’havien canviat de lloc i, pel que fa a la porta, havia sentit que n’hi havia hagut una exactament en el lloc del somni, però que l’havien clausurada amb molta cura uns cent anys enrere. Vam anar a l’exterior i encara vam trobar uns graons que no conduïen «enlloc», perquè portaven al lloc de la paret on hi havia hagut la porta.

Els preuats domassos i els tapissos van desaparèixer durant la Revolució, era lògic, però quedava una gran incògnita: l’església del somni era fosca i Sant Julià de Briude és avui una basílica molt lluminosa. No ho enteníem.

Sant Julià de Briude, nau central.Sant Julià de Briude, nau central.

En el següent viatge vam trobar els planells originals de l’església i eren idèntics a l’església actual, amb els dos rengles de finestres altes que donaven gran lluminositat a l’edifici. Encara s’entenia menys la foscor del somni.

L’entrellat es va desfer en una consulta que vaig fer a l’Almanac de Brioude. Un número explicava en detall la reconstrucció del 1840 i les opcions que havia pres l’arquitecte encarregat, el qual va decidir eliminar una segona teulada que s’havia construït al 1550 per solucionar el problema de la pluja, que es veu que entrava a raig. Van fer una gran coberta de pissarra que, d’una tirada, cobria la teulada de la nau central, les finestres de dalt i les teuladetes de les naus laterals. Així, només amb la llum de les finestres de les naus laterals, l’església va quedar enfosquida, exactament com en el somni. Tot plegat ubicava aquella vida passada, ara ja innegable, entre 1550 i 1789. Els vestits que ella es veia duent podien ser perfectament d’aquell període.

Pels voltants de Briude vam anar identificant el pas del riu, a la Bajassa, les balmes, els volcans apagats en el veïnatge, els camins de pelegrinatge fins a la Mare de Déu del Port de Clarmont, l’ermita de la Trinitat… tot!

Una troballa tan extraordinària l’havíem de comunicar i vam entrar en contacte amb el Dotor Ian Stevenson, famós autor de molts llibres sobre reencarnació. Vaig parlar per telèfon amb ell; era canadenc, però s’estava a Anglaterra, l’havien nomenat president de la Society for Psychical Research.

Aprofitant un viatge a Londres, per la meva feina, el 8 de febrer de 1989 ¡beneïdes agendes! ens va rebre al seu despatx. Va quedar bocabadat; havia estudiat uns tres mil casos de possibles reencarnacions i va dir que el nostre era dels més detallats i comprovables.

El 2013 el web de Scientific American va publicar un article del professor Jesse Bering en el qual deia que «Els treballs de Stevenson havien establert que la probabilitat estadística de que existeixi la reencarnació és tan abassegadora, que les proves acumulades no són inferiors a les d’altres branques de la ciència.»

Extracte del llibre: «Vent dalliberament, guia per a viure lliure i conscient». Autor: Jordi Griera. Pàgines 293 a 298 de la primera i segona edició. Pàgines 247 a 250 de la tercera edició. El podeu obtenir visitant https://griera.org

700è aniversari de l’execució de Gilhem de Belibasta. 1321-2021.

Guilhem de Belibasta: «Al cap de 700 ans verdejera lo laurelh». 1321-2021.

700è aniversari de l’execució de Gilhem de Belibasta. 1321-2021.

Diumenge, 24 d’octubre del 2021 és la data més probable del 700è aniversari de l’execució a la foguera de la Inquisició Catòlica del darrer càtar històric conegut, Gilhem de Belibasta, a Vila-Roja de Termenés, a Occitània molt a prop de la Catalunya del Nord.

Diu la tradició que, poc abans de morir, Belibasta va afirmar: «Al cap de set-cents anys florirà el llorer».

La religió dels bons homes i les bones dones, perfectes o càtars es caracteritzava per compartir la fe en el Crist de l’època romana i la creença en la reencarnació.

Avui dia, uns terapeutes ajuden els seus pacients a sanar les ferides de l’inconscient, que poden provindre de vides anteriors. Són els practicants de la Teràpia de Vides Passades (TVP) i la Teràpia de la Possessió Espiritual (TPE).

Hi ha un coneixement comú, doncs, que han compartit, entre d’altres, seguidors de la Càbala jueva, els gnòstics, alguns primers pares de l’Església Cristiana, els musulmans sufís, els cristians càtars, i, en aquests temps, els terapeutes de l’ànima, i és que totes aquestes persones ens han ajudat o ens ajuden a entendre que som ànimes i que anem de cos en cos.

Vaja el present missatge com a homenatge a totes aquelles persones que, a través del temps i sigui quina sigui la comunitat o la condició a la qual pertanyen, han ajudat o ajuden a la Humanitat a comprendre millor i a fer-nos evolucionar en la realitat espiritual.

Nota: La imatge que encapçala la present entrada prové del perfil de Facebook dels Amics dels Càtars:

https://www.facebook.com/Amics-dels-c%C3%A0tars-109583723709692/

 

A la comprensió per l’experiència i El Testimoni d’Evelyn en llengua occitana.

A la comprensió per l’experiència i El Testimoni d’Evelyn en llengua occitana.

Bandera occitana animada.Us informem que està disponible pels internautes en llengua occitana el document A la comprensió per l’experiència i El Testimoni d’Evelyn, que són fragments de l’obra de Brian Weiss, Doctor en Psiquiatria i terapeuta de vides passades. Els enllaços d’ambdós documents són accessibles desde de la pàgina de Cites i testimonis, en cadascuna de les llengues en que aquests documents estan disponibles.

Placa dedicada al Passeig del càtar Gilhem de Bélibaste, a Sant Mateu (Baix Maestrat), per Llapissera, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=18984143
Placa dedicada al Passeig del càtar Gilhem de Bélibaste, a Sant Mateu (Baix Maestrat), per Llapissera, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=18984143

Aquestes traduccions coincideixen amb el set-cents aniversari de la mort del darrer membre històric conegut de la religió dels anomenats bons homes i les bones dones, perfectes o càtars, Gilhem de Belibasta, a Vila-roja de Termenés, cremat a la foguera de la Inquisició Catòlica. Fou l’any 1321 en una data que està establerta diferentment segons les fonts, que podria ser el 24 d’agost o el 24 d’octubre. Hi han els que afirmen que poc abans de morir ell va enunciar la següent profecia: «Al cap de set-cents anys, florirà el llorer».

Occitània va ser una nació que va perdre la seva integritat i les seves llibertats tot defensant una fe que combinava la creença en el Crist de l’època romana i la reencarnació. Volem facilitar amb aquestes traduccions que les persones de la nació occitana que recorden aquest fet se n’adonin que actualment hi ha uns terapeutes al Món que ajuden els seus pacients a sanar les ferides del seu inconscient, fins i tot provinents de vides anteriors. Coincideixen en el coneixement d’aquest àmbit de la realitat tant bona part dels avantpassats dels occitans com aquests terapeutes de l’ànima.

A més, el coneixement de la veritable cultura i història de cadascuna de les nacions del nostre planeta és un patrimoni comú de l’entera Humanitat que s’ha de procurar preservar per a que els practicants de les teràpies de l’ànima tinguin més ben documentada les circumstàncies del passat de les ànimes dels diferents pacients sotmesos a regressió, així com de les ànimes desencarnades que habiten cossos aliens i que han de ser readreçades en el seu camí d’evolució espiritual.

Cercle d'Agermanament Occitano Català (C.A.O.C.). Logotip.Agraïm un cop més al Professor Federico Merino la seva bona labor i al Cercle d’Agermanament Occitano Català (C.A.O.C.) l’haver-nos facilitat la seva disponibilitat.

Equip del web «En cos i ànima».
Diumenge, 15 d’agost del 2021.


Els enllaços de les traduccions novament disponibles a l’occità són els següents:

Respectar los individus de las autras condicions. Lo testimòni d’Evelyn (Respectar els individus de les altres condicions. El testimoni d’Evelyn).
Aiceste cas del Doctor Brian Weiss aperten a una pacienta qu’a aquí lo nom d’Evelyn, ont es confirma la necessitat d’aprene de respectar las personas qu’apertenon a un collectiu alièn.
Brian Weiss. Same Soul, Many Bodies (Molts cossos, una mateixa ànima).
Traduccion a l’occitan d’aprèp la version anglesa originala: Federico Merino.

A la compreneson per l’experiéncia (A la comprensió per l’experiència).
Lo Doctor en psiquiatria Brian Weiss relata las seiunas investigacions inicialas a la recèrca de referéncias sus la reencarnacion après los sieus primièrs passes en la tecnica de la terapia de vidas passadas.
Brian Weiss. Through Time into Healing (A travèrs del temps en la guarison).
Traduccion a l’occitan d’aprèp la version anglesa originala: Federico Merino.