No és un adéu per sempre…
En aquests dies que coincideixen amb la festivitat del Divali, de la llum de Rama, comparteixo amb vosaltres allò que pot ser una possible descoberta que caldria sotmetre a escrutini per part de persones honestes que disposen alhora d’una mínima vocació científica i consciència espiritual.
Preguntant a diferents doctors en medicina sobre quin és el possible origen de l’Alzheimer, ens van respondre dient que en alguns casos es produïa per un conflicte de separació o pèrdua o bé causat per un dolorós secret familiar. Cal esclarir que no tota separació causa la malaltia, ni tots els casos de malaltia són fruit d’una separació. Sovint hem reconegut el cas d’aquella dona que assisteix a la mort del seu marit i es queda vídua, atenent la major longevitat mitjana de les dones. El patiment per aquesta separació pot ser tan greu que, per tal de fer-hi front, el seu cos genera un programa biològic de progressiu oblit de la memòria, que es va perdent poc a poc. A més, la discapacitat progressiva de la persona malalta va suposant una càrrega per als familiars i per la societat.
Una vegada vaig assistir a una emissió singular del documental Morir de dia, film de Laia Manresa i Sergi Díes, sobre una idea original de Joaquim Jordà, dedicat a com es va estendre l’arribada de la heroïna a Barcelona als anys 70 del segle XX i als estralls que va causar aquest narcòtic. Un dels personatges, de pseudònim Pau Malvido, és una de les víctimes d’aquesta addicció. Havia concorregut entre el públic un germà seu, polític molt conegut afectat d’Alzheimer que va poder veure els primers minuts. La filmació servia d’homenatge a una persona la pèrdua de la qual podia ser la causa de l’impacte emocional sofert pel germà polític.
Què és allò que fa que una persona consideri que la pèrdua d’un ésser estimat sigui un patiment insuportable? Probablement influeix el fet de pensar que la separació sigui irreversible i eterna. Que la pèrdua no té solució de continuïtat.
De la lectura de l’obra dels practicants de la Teràpia de Vides Passades (TVP), així com d’alguns relats de casos al llindar entre la vida i la mort, sabem que l’ànima és eterna i que el cos és allò que deixem. Alguns pacients recorden morts esdevingudes en vides anteriors i el que succeeix en el període entre dues vides. Quan l’ànima del difunt s’adreça cap a la llum, sovint l’ànima d’algunes persones que han estat amistançades o parentes que li han precedit en la mort li donen la benvinguda a la dimensió espiritual. No només això, les ànimes desencarnades poden retrobar-se, posar en comú les seves experiències i preparar-se per a una possible nova encarnació.
Si aquella dona que es queda vídua sabés que l’ànima de la seva parella morta pot estar esperant-la en el més enllà, és evident que consideraria que la separació és només física i provisional. És aquest plantejament el que pot facilitar que ella superi millor aquest tràngol, evitant també que es converteixi en una càrrega major pel seu entorn. Una major consciència espiritual podria ser un bon preventiu en aquells casos de separació que podrien generar una malaltia d’Alzheimer.
Brauli Tamarit Tamarit.
Primera versió: Dissabte, 14 de novembre del 2020.
Darrera modificació: Dimecres, 18 de novembre del 2020.
