Respectar els individus de les altres condicions. El testimoni d’Evelyn.
Aquest cas del Doctor Brian Weiss pertany a una pacient que aquí pren el nom d’Evelyn, on s’evidencia la necessitat d’aprendre a respectar les persones que pertanyen a un col·lectiu aliè.
Segons el Doctor Weiss, és freqüent que els individus que han odiat a persones d’una altra condició es reencarnin posteriorment en persones que pertanyen justament a aquesta condició.
La labor del terapeuta en aquest cas consisteix en ajudar a identificar, mitjançant la tècnica de regressió, l’origen del conflicte, que és descobert en una vida passada. Més endavant, suggereix realitzar progressions a hipotètiques encarnacions futures el resultat de les quals varien en funció de l’actitud de la pacient davant del repte plantejat.
El testimoni d’Evelyn.
Evelyn es dedicava a les fusions i les adquisicions, és a dir, que el seu treball consistia en ajudar a dues empreses a unir-se o a una d’elles a comprar l’altra. Quan les companyies eren grans, solien haver ofertes per centenars de milions de dòlars, i els honoraris que cobrava l’empresa per la qual treballava Evelyn tenien en general set xifres. Ella rebia un sou considerable que, moltes vegades, quedava doblat o triplicat al sumar les bonificacions de final d’any, amb les que li recompensaven haver augmentat la facturació.
Tindria uns trenta-cinc anys, era prima i físicament atractiva, amb els cabells negres i molt curts, gairebé l’estereotip d’una executiva jove. La seva roba reflectia el nivell del seu èxit: vestit jaqueta i bossa de Chanel, mocador d’Hermès, sabates de Gucci, rellotge Rolex i collaret de diamants.
No obstant això, quan la vaig mirar als ulls (cosa que no resultava fàcil, ja que els apartava quan s’adonava que l’observava) vaig detectar tristesa. La llum procedia dels diamants que envoltaven el seu coll, no de la seva expressió.
–Necessito ajut –em va demanar en el moment en què ens saludàrem.
Va seure i va començar a retorçar unes mans nervioses a la falda. De seguit em vaig adonar que tenia tendència a parlar amb oracions afirmatives senzilles enunciades en veu alta poc natural.
–Sóc infeliç.
Es va fer el silenci. –Continueu –vaig pregar.
–Darrerament he perdut la meva joia.
La frase em va semblar estranyament informal. Llavors vaig recordar que era un esment de Hamlet. De vegades els pacients utilitzen paraules prestades per no haver de recórrer a les seves pròpies, és un mecanisme de defensa, una forma d’ocultar els sentiments. Vaig esperar que prosseguís.
Va trigar una estona.
–Abans m’encantava la meva feina. Ara no la suporto. Abans volia al meu marit. Ara estem divorciats. Quan l’he de veure, tot just assoleixo mirar-li a la cara.
–Quan es va iniciar aquest canvi? –Vaig preguntar.
–Quan van començar els atemptats suïcides a Israel.
Aquella resposta absolutament inesperada em va deixar bloquejat. De vegades, els canvis d’humor que suposen el pas de la felicitat a la depressió tenen l’origen en la mort d’un dels pares (el d’Evelyn, segons vaig saber després, havia mort sent ella una nena), la pèrdua de la feina (per descomptat, aquest no era el seu problema) o les seqüeles d’una llarga malaltia (ella gaudia d’excel·lent salut física). Els atemptats suïcides, tret que un fos atacat directament, eren, per dir alguna cosa, un detonant poc habitual.
Es va posar a plorar.
–Pobres jueus. Pobres jueus. –Va agafar alè i les llàgrimes van cessar–. Els àrabs són uns cabrons!
Em va semblar una mica anòmal que una paraula així sortís de la seva boca, allò donava una idea de la ràbia que hi havia al darrera.
–Vostè és jueva, doncs? –Vaig preguntar.
–De cap a peus.
–I els seus pares? Eren tan fervorosos com vostè?
–No. No eren molt religiosos. Jo tampoc. I no els preocupava Israel. Per a mi, és l’únic país que té importància. Els àrabs estan obstinats a destruir-lo.
–I el seu marit?
–Bé, diu que és jueu, però que Israel tant li fa. És una de les raons per les quals l’odio. – Es va quedar mirant-me amb hostilitat, potser perquè vaig mantenir la calma tot i la vehemència de la seva passió. –Miri, he perdut la gana. No em ve de gust el menjar, ni el sexe, ni l’amor, ni el treball. Em sento frustrada i insatisfeta. No aconsegueixo dormir. Ara necessito psicoteràpia. Vostè té bona reputació. Ajudi’m.
–Per descobrir d’on procedeixen la ràbia i l’ansietat?
–Vull recuperar la felicitat– va sentenciar, baixant el cap. –Vaig al cinema. Vaig de compres. Me’n vaig al llit, i penso en el molt que odio els àrabs. Odio l’ONU. Ja sé que han fet coses bones, però estan dominats per antisemites. Tots els vots van en contra d’Israel. Sóc conscient que exagero. Sé que m’haurien d’importar altres coses, però és que aquests cabrons dels àrabs… Com poden matar nadons jueus? Com pot importar-me res més?
***
Provàrem la psicoteràpia convencional, explorant la seva infantesa en aquesta vida, però les causes de la ràbia i l’ansietat que patia no semblaven trobar-s’hi. Va acceptar intentar una regressió.
–Torni al moment i al lloc en què va sorgir per primera vegada la seva ira– vaig requerir quant va entrar en un estat hipnòtic profund. No vaig voler orientar-la més. Ella mateixa triaria el temps i el lloc.
–Estic a la Segona Guerra Mundial,– va anunciar amb una veu greu i masculina, molt erecta i amb gest d’incredulitat. –Sóc un oficial nazi, membre de les SS. Tinc una bona feina. Em dedico a supervisar la càrrega de jueus en els vagons de bestiar que els porten a Dachau, on van a morir. Si algú intenta fugir, li pego un tret. No m’agrada fer-ho. No és que m’importi matar un d’aquests cucs, sinó que no m’agrada gens perdre una bala. Són cares. Ens han ordenat estalviar munició sempre que sigui possible.
Aquella despietada lletania es contradeia amb l’horror mal dissimulat de la seva veu i el lleuger tremolor que havia fet presa en el seu cos. Com oficial alemany, potser no sentia res per la gent que matava, com Evelyn, en recordar, patia un turment.
He descobert que la forma més segura d’acabar reencarnat com a membre d’un grup concret de persones (ja sigui una religió, una raça, una nacionalitat o una cultura) és haver-lo odiat en una vida anterior, haver demostrat prejudicis o violència contra el grup. No em va sorprendre que Evelyn hagués estat nazi. La seva vehement postura pro israeliana en aquesta vida era una compensació per l’antisemitisme de llavors que ella havia acabat convertint en una sobre compensació. L’odi que havia sentit pels jueus s’havia transformat en una animadversió igual d’intensa cap als àrabs. No era estrany que se sentís ansiosa, frustrada i deprimida. No havia avançat massa en la seva travessia cap a la salut.
***
Després va passar a una altra part de la seva vida com alemany. L’exèrcit aliat havia entrat a Polònia i ella havia mort al front durant una aferrissada batalla. En la seva avaluació vital, després de morir en aquella existència, va sentir remordiments i una culpa tremenda, però necessitava tornar per confirmar que havia après la lliçó i per rescabalar tots els que havia perjudicat quan era alemanya.
Tots som ànimes, tots formem part de l’ànima única, tots som iguals, siguem alemanys o jueus, cristians o àrabs, però, pel que sembla, Evelyn no havia après aquesta lliçó. El seu odi no havia desaparegut.
–Anem a fer un experiment,– vaig proposar després de tornar al present. –S’anima?
Va acceptar encantada.
Es va posar còmoda, les seves mans van contenir el seu joc ansiós. Em va mirar amb expectació.
–Crec que som capaços d’influir en les nostres vides futures mitjançant les nostres accions en aquesta,– vaig començar. –En aquest mateix instant, vostè està repercutint la seva vida futura amb la ràbia que sent cap als àrabs, de la mateixa forma que el seu antic odi pels jueus va influir a la seva existència actual. Ara, el que vull és que faci una progressió fins a la que probablement serà la seva propera vida si segueix el mateix rumb de l’actualitat, si segueix sent l’Evelyn d’avui, si la persona que va venir a demanar-me ajut no canvia.
La vaig portar fins a un estat hipnòtic profund i la vaig guiar fins a una vida futura que tingués connexions amb la vida de l’oficial alemany i amb la vida actual, marcada per les seves idees antiàrabs. Tenia els ulls tancats, però era evident que veien amb total nitidesa.
–Sóc una noia musulmana. Sóc àrab. Una adolescent. Estic en una barraca feta de llauna, com les dels beduïns. Visc aquí des de sempre.
–On és aquesta barraca?– Vaig preguntar.
Va arrufar les celles.
–Als territoris palestins o a Jordània. No es veu amb claredat. Les fronteres han canviat.
–Quan ha passat això?
–Canvien constantment. Però tota la resta continua igual. La guerra contra els jueus no s’ha acabat. Sempre que hi ha un període de pau, els radicals la fan malbé. I per això som pobres. Sempre serem pobres.– La seva veu va cobrar un to aspre. – És culpa dels jueus, que són rics i no ens ajuden. Som les seves víctimes.
Li vaig demanar que avancés en aquesta vida àrab, però va morir poc després «d’una malaltia» i no va ser capaç d’afegir res més. En canvi, va poder albirar la vida posterior a aquesta. Era un home cristià i vivia a l’Àfrica oriental. Estava molt molest per l’augment de la població hindú a la regió. (És increïble, vaig pensar aleshores. Els prejudicis mai no moren.) A la seva avaluació vital, va reconèixer que sempre hi havia hagut i sempre hi hauria algú a qui odiar, però si més no en aquell moment es va produir, per fi, una epifania.
–L’amor i la compassió són els antídots contra l’odi i la ràbia.– Va assegurar amb una veu carregada de sorpresa. –La violència només serveix per perpetuar el patiment.
Quan la vaig tornar al present, parlàrem del que havia après. Sabia que havia de modificar la seva aprensió cap a altres pobles i altres cultures. Havia de canviar l’odi per la comprensió. Aquests conceptes són fàcils d’entendre mentalment, però no d’assimilar com a forma de conducta.
–Ha necessitat dues vides possibles per interioritzar-ho,– vaig assenyalar, – però, i si pogués accelerar el canvi, ara que ha captat el concepte en el present? Com serien llavors les seves vides futures?
***
Dins la nostra següent sessió, Evelyn va fer una progressió fins a una vida futura que tenia relació amb la de l’oficial alemany i amb la seva ràbia actual.
–Aquesta vegada anem a provar una cosa diferent– li vaig plantejar. –Ha de deslligar-se de tots els prejudicis de la seva existència actual. Tendeixi a veure a totes les ànimes i a totes les persones com iguals, com a éssers connectats entre si per l’energia espiritual de l’amor.
Li va envair una gran calma. Segons sembla, el seu futur havia canviat completament. No va trobar vides a Palestina ni a l’Àfrica oriental, sinó el següent:
–Sóc la directora d’un hotel de Hawaii. També és balneari. Porto un hotel i un balneari preciosos. Hi ha flors per tot arreu. Els clients procedeixen de tot el món, de països i cultures diferents. Vénen per trobar una energia regenerativa. No costa gaire, perquè el balneari està molt ben administrat i l’emplaçament és esplèndid.– Va somriure davant la visió. –Tinc molta sort, puc gaudir de les instal·lacions tot l’any.
Per descomptat, imaginar-se com a director d’un balneari fantàstic en un lloc preciós envoltat d’aroma d’hibisc és una fantasia molt agradable. Allò que va veure Evelyn en aquest viatge al futur podria haver estat perfectament una il·lusió, una projecció o una visualització dels seus desitjos. Quan retrotrec a algú, de vegades resulta complicat distingir entre el record real i la metàfora, entre imaginació i símbol. No obstant això, a les vides passades visualitzades es disposa d’un indici d’autenticitat quan una persona parla una llengua que no havia après en aquesta (fenomen que es coneix com xenoglòssia), la qual cosa indica que està oferint detalls històrics fidels. Un altre indici és que el record provoqui una emoció intensa. Dins les progressions, en canvi, les emocions intenses són molt habituals, de forma que la validació és molt més difícil. Treballo sobre la base de que, encara que una progressió no es pugui comprovar, no deixa de ser una eficaç eina de curació. Sí, és possible que es donin metàfores i fantasies, però l’important és que el pacient es curi. Amb les regressions i les progressions, els símptomes desapareixen, les malalties remeten, i l’ansietat, la depressió i la por queden mitigades.
Ningú no ha trobat encara una forma de confirmar que el futur imaginat hagi de passar realment. Els pocs que han seguit la meva estela en aquest camp d’investigació es troben de forma inevitable amb aquesta ambigüitat. És cert que, si un pacient realitza una progressió cap a un moment futur de la seva vida actual, el que vegi es pot confirmar quan es compleixi, però fins i tot en aquests casos hi ha la possibilitat que, en haver albirat el pacient el seu futur, decideixi encaminar la seva vida en aquesta direcció concreta, el sol fet que una visió sigui producte de la fantasia no impedeix que el subjecte pugui fer-la realitat.
Els pacients seuen davant meu amb els ulls tancats. Tot el que els passa pel cap, ja sigui una metàfora, un símbol, una fantasia o un record real, contribueix al procés de curació. Aquesta és la base de la psicoanàlisi i també del treball que realitzo, tot i que l’espectre de la meva activitat és més ampli, ja que abasta el passat remot i el futur. Des de la meva perspectiva de sanador, el fet que les visions d’Evelyn sobre els fets en el passat i en el que està per venir siguin reals o no, no té importància. És probable que la seva vida com a oficial alemany fos certa, ja que el seu record va anar acompanyat d’intenses emocions. I sé del cert que les seves visions d’existències futures van tenir una forta influència a la seva vida, ja que li van transmetre alguna cosa: si no canvies, aniràs a repetir aquest cicle destructiu d’agressor i de víctima, però, si dones un cop de timó, pots canviar-lo. Les seves diferents visions del futur li van ensenyar que podia determinar el seu futur mitjançant l’exercici del lliure albir. I que el moment de començar a posar-ho en pràctica era el present immediat.
Evelyn va decidir no esperar la seva pròxima vida per experimentar la curació i per oferir-la als altres. Als pocs mesos de la nostra última sessió, va deixar el seu treball a l’empresa i va obrir una casa de turisme rural a l’estat de Vermont. Sol practicar regularment ioga i meditació. Tant en aparença com en el seu interior, profundament s’ha deslliurat de la ràbia i dels prejudicis que la tenallaven. Les progressions li van permetre aconseguir la felicitat que buscava quan va recórrer a mi. I jo vaig descobrir-hi un model de la força de la progressió i una major seguretat per utilitzar-la com a instrument terapèutic.
Doctor Brian Weiss. Same Soul, Many Bodies (Molts cossos, una mateixa ànima). Traducció al català de la primera edició castellana en rústica de l’Editorial Zeta. Pàgines 65 a 74.
Correcció respecte la versió anglesa original: Loto Perrella.