Testimoni de Cristina. Un pacte amb la foscor.
La pacient, que en aquest relat pren el nom de Cristina, pateix diversos bloqueigs a l’hora de poder dur a terme els seus propòsits a la seva vida actual. Amb l’ajut del terapeuta visualitza una vida passada en la qual es van generar aquests símptomes, quan era un home que estableix un pacte amb la foscor per tal d’aconseguir poder i acceptació social pels membres d’una secta. La Cristina, assistida pel terapeuta, pot desfer el pacte que la limitava, sanar els mals realitzats i resoldre els bloqueigs a què estava subjecta.
Capítol VII.
Un pacte amb la foscor.
Faust: Que el mateix infern té les seves lleis? M’agrada això, després amb tota confiança es podria tancar un pacte amb vosaltres, senyors?
Mefistòfil: D’allò que se’t prometi gaudiràs plenament; res no se t’escatimarà. El teu company soc, i si estàs satisfet de mi, soc el teu servidor, el teu esclau.
Faust: I de tornada, què haig de fer per a tu? Expressa clarament les teves condicions. Un servidor tal porta perill a la casa.
Mefistòfil: Obliga’m a servir-te aquí, a la menor indicació teva, sense donar-me pau ni repòs; quan ens trobem una altra vegada més enllà, tu has de fer un altre punt amb mi. Una cosa només… Per raons de vida o de mort, et demano un parell de línies. Un petit full qualsevol és bo per al cas. Signaràs amb una goteta de la teva sang.
Faust: Si això et satisfà plenament, passi com a broma.
Mefistòfil: És la sang un fluid molt singular.
Faust: No hi hagi gens de por en que trenqui jo aquest pacte. El que prometo és l’objecte de totes les meves energies.
Goethe, Faust.
El pacte de Faust amb Mefistòfil és potser l’exemple clàssic del pacte amb la foscor. En poques línies Goethe explicita les condicions i conseqüències d’aquest singular conveni. Mefistòfil s’obliga a si mateix a servir a Faust durant la vida física d’aquest. En retorn, Faust s’obliga a retornar aquest servei en el més enllà. La signatura amb una gota de la sang de Faust rubrica aquest pacte i, a més, Faust promet amb totes les seves energies. Aquesta és l’essència de tot pacte.
A continuació veurem en forma pràctica de quina manera sol evidenciar-se aquest tipus de pactes quan treballem amb la teràpia de vides passades i quines són les seves conseqüències en el desenvolupament i en la vida d’una persona.
No per casualitat va arribar la Cristina (36) al taller «Trobada amb la llum de l’ànima», a Eivissa. La Cristina tenia seriosos problemes amb el maneig del poder i amb la integritat. Era conscient de les seves capacitats, però quan arribava el moment de posar en pràctica els seus talents es bloquejava, la por la paralitzava i s’angoixava moltíssim. Com sempre, li vaig preguntar a Cristina on sentia aquesta por i ella em va respondre:
–Sento la por al pit, a la gola i em tremola la veu, com si de sobte perdés tota la meva força.
Jo vaig prendre aquesta frase de la Cristina com l’indicador d’una experiència exclosa de la consciència i que a partir d’allí havia començat la seva experiència.
Divendres, 24 d’octubre de 2008.
Terapeuta: On estàs quan sents que perds tota la teva força? Com si estiguessis a on?
Cristina: Estic asseguda en una barca envoltada d’altres persones. Crec que sóc un home i tinc una vara de comandament a la mà dreta. La barca està molt decorada i llisca per un riu. Hi ha gent a les ribes i nosaltres anem cap a un lloc important. És com si fos un cerimonial. Ens sentim tots molt honrats de fer aquesta feina. Veig joncs i una entrada molt gran de color blanc. Baixem de la barca i comencem a caminar. Cal fer aquest camí previ per a arribar; és part de la cerimònia. Som molt conscients que estem fent aquest camí –esclafint a plorar.
T: Què està passant?
C: No sé si podré fer allò que haig de fer. Em tremolen les cames! Però ningú no ha de veure-ho –plorant–. Jo haig d’estar en el meu càrrec. He de fer bé el meu treball. Jo he de fer allò que he vingut a fer, m’agradi o no m’agradi.
T: I què és el que has vingut a fer?
C: Haig de sacrificar! –plorant i retorçant-se.
T: Això és, segueix.
C: Sé que ho haig de fer, però jo no vull fer-ho! Però he de fer-ho, és el meu càrrec. Jo tinc el poder, perquè he de tenir poder? No! Aquest camí és horrible! –plorant–. Jo tinc la força i sé que em toca fer-ho. Tinc una força a les mans que no és meva. I he de fer-ho!
T: I de qui és aquesta força que tens a les mans?
C: No és meva; ve des de dalt, d’un altre lloc, del cosmos, d’on sigui. Tinc aquesta força ara a les mans, ho puc notar.
T: Què sents a les mans?
C: Una vibració increïble. Com si aquesta força no fos meva, no és meva!!! –plorant–. Per què he de fer això? Estic lluitant amb mi mateixa.
T: I a què es deu que hagis de fer-ho tu?
C: Perquè tinc el poder.
T: I com és que tens el poder?
C: No ho sé, sento que vaig néixer així, com si hi hagués un llinatge. I no és la primera vegada que ho faig. Sé molt bé allò que he de fer.
T: I què és el que has de fer?
C: He de vessar la sang! I ho he de fer amb les meves mans!
T: I què és allò que has de fer amb les teves mans?
C: He de degollar a algú. S’acosta una noia jove. La noia ve molt lliurada, com si sabés allò que li toca i és el que tothom espera.
T: I tu què sents quan s’acosta la noia?
C: Jo no sento res. Quan sóc aquí ja no sento res, ho faig i ja està. I segueixo el cerimonial.
T: Com segueix el cerimonial?
C: Omplo un atuell amb la seva sang i després he de fer quelcom més amb això. He de fer un ritual i tots esperen que ho faci. La noia ja està tombada sobre la pedra. Està agonitzant! I tots miren com si fos el més normal. I jo faig com que tot està bé. Però sento dins del meu cor que això està fatal. Això està molt malament! No té sentit fer això. Però ho estic fent una altra vegada! –plorant.
T: Mostra’m com ho fas.
C: Jo agafo l’atuell i l’hi ofereixo a tothom perquè begui. I tothom beu! És com una comunió o una cosa així. Haig d’orar, haig de resar alguna cosa a la foscor. Li lliuro tot això a la foscor.
T: A qui li lliures tot això?
C: Crec que a Satanàs o una cosa així –plorant desesperadament–. Em lliuro a ell.
T: Com et lliures?
C: Amb cos i ànima!! –cridant i plorant desconsoladament–. Aaahhh! I lliuro els altres també!
T: Quina és la fórmula que pronuncies quan et lliures a Satanàs?
C: Fes-me teva! És el que vull. Vull el poder! Lliura’m el poder! Lliura’m el poder d’aquesta ànima que sacrifico ara. Lliura-me’l! Lliura’ns-ho!
T: Molt bé, comptaré fins a tres i retrocediràs al principi, al fet que et va portar a lliurar-te a la foscor. Un, dos, tres. Com comença tot això?
C: Jo sóc petit i sóc a casa meva amb la meva família. Sembla que alguna cosa va malament. El meu pare s’està morint i té molt d’odi dins seu. Em diu que haig de defensar-me, que no puc ser tan bo. Que haig de morir d’una manera diferent, que no puc morir com morirà ell, pobre, repudiat pel temple. Algú li va voler mal i li va llevar el poder. Em diu que no serveix de res ser bo «No serveix!» –em diu– «Si ets bo, et mors com un gos, et mors fatal.» Així que em diu «fes allò que hagis de fer per a aconseguir el teu poder».
T: I llavors, què fas?
C: Començo a pensar que no sempre cal fer-ho tot bé, que potser hi ha altres vies. Hi ha altres temples, i si allí som repudiats, per què no fer-ho d’una altra manera?
T: Això és, segueix.
C: Jo vull entrar en un temple i fer el que feia el meu pare, però no em deixaran. Així que buscaré la manera de fer-ho.
T: Com ho fas?
C: Lliuro la meva ànima –plorant.
T: Com lliures la teva ànima? Digues-me com ho fas.
C: Em lliuro a les males arts. M’inicio amb un ritual molt potent, amb molta gent. Entro en el cercle i sé que ja no hi ha volta enrere, però hi entro perquè vull, ho faig perquè jo volia el poder.
T: Molt bé, ara fixa’t en una cosa. A qui li lliures la teva ànima?
C: A Satanàs –murmurant.
T: I com és el ritual?
C: Entro en un cercle format per diverses persones. Hi ha molta atracció, però al mateix temps hi ha molta foscor. Jo estic en el centre i crec que estic amb els braços alçats mirant cap amunt. Haig de pronunciar unes paraules en un idioma estrany. Em van dient les paraules i jo les repeteixo i conforme les vaig repetint noto com agafo força, com em faig gran i com puc fer Allò que jo vulgui! –cridant.
T: I si sabessis què és allò que dius quan pronuncies aquestes paraules?
C: Jo em lliuro, em dono a tu amb tot el meu ésser, amb la meva consciència de fer el que jo vull fer i fer-ho així per a tu. Et lliuro la meva ànima, et lliuro tot el que jo sóc i, a canvi, seré un dels teus per a sempreee! –cridant i plorant al mateix temps–. I ho sento així, em lliuro plenament, íntegrament. (Aquí està el pacte.)
T: Fixa’t en què passa després d’aquest ritual.
C: Sóc acceptat, ara sóc un més i puc participar de cada ritual, de cada sacrifici i així vaig sumant poder i agafo poder amb facilitat. M’és fàcil. Sento que he nascut per a tenir poder i puc agafar-lo aquí.
T: Molt bé, comptaré fins a tres i avançaràs fins a un fet marcant en aquesta vida després d’aquesta iniciació. Un, dos, tres. Què està passant?
C: Avui l’he de matar.
T: A qui has de matar?
C: Al meu germà.
T: Com és que has de matar al teu germà?
C: Ho va decidir la gent que és a dalt en el temple. Però alguna cosa va passar amb el meu germà, alguna cosa va fer malament. Va fer una cosa inapropiada, i m’atorguen l’honor que ho faci jo, la meva primera vegada, amb el meu germà. Em sento un privilegiat per fer-ho, però aquí comença el dubte, aquí comença la guerra interna, aquí comença a no estar clar, si val la pena. Perquè jo estimo el meu germà! Com ho faré? Però jo ho vaig jurar i jo sóc home de paraula. No puc! –plorant– Però he de fer-ho! M’enfonsaré en la foscor si faig això. Perdré també el meu cor! Ho faré. Hi vaig, hi vaig i… ho faig!
T: Mostra’m com ho fas.
C: Així! –fent el gest de degollar a algú–. M’esquitxa la seva sang! –plorant i rebolcant-se en el pis–. Però jo he de fer-ho, estic en el meu paper. No puc mostrar el meu dolor! No! Això només és a dins; jo mantinc la solemnitat del moment. Jo sóc fort, jo sóc aquí pels meus. De manera que segueixo amb el cerimonial de netejar l’instrument del sacrifici i beure la sang. Aiiii!
T: Això és, què sents quan beus la sang del teu germà?
C: Aiii! Em crema! Em crema tot! Però jo sóc fort i vaig lliurant la sang a cadascú perquè beguin també. Jo hi soc fins al final. Així havia de ser; ja està.
T: I fixa’t, fins aquí quin és el moment més difícil d’aquesta experiència?
C: Quan ho faré.
T: I en aquest moment, quan ho faràs, quines són les teves reaccions físiques?
C: Em tremola tot, sento el pànic. Sento que m’estic trencant per dins.
T: I quines són les teves reaccions emocionals quan t’estàs trencant per dins?
C: No sentiré res, no sentiré gens d’amor. Renuncio també a l’amor.
T: I quines són les teves reaccions mentals, en aquests moments, quan també renuncies a l’amor?
C: He de fer-ho, però no vull fer-ho. Però ho faig.
T: Ara fixa’t de quina manera totes aquestes sensacions estan afectant la teva vida com a Cristina. Això de «em tremola tot», el pànic, «m’estic trencant per dins», «renuncio a l’amor», «he de fer-ho però no vull fer-ho», tot això, què et fa fer com a Cristina?
C: No em puc relaxar, sempre estic obligada, sempre estic en guerra interna, sempre estic trencada per dins.
T: I tot això. què t’impedeix fer com a Cristina?
C: Allò que vull fer, fer el que desitjo fer.
T: Molt bé, ara comptaré fins a tres i aniràs al moment de la teva mort en aquesta vida per a acabar amb tot això. Un, dos, tres. Què està passant?
C: Aggg! Cofff! Cofff! –ofegant-se– Ahhh! Ahhh!
T: Què està passant?
C: Em degollen! Aaahhh! Aaahhh! –rebolcant-se, ofegant-se i agafant-se la gola amb les mans.
T: I a què es deu que et degollin?
C: Era la meva hora, estava escrit, només podia ser d’aquí un temps. És una manera de continuar, de lliurar la meva sang per a uns altres.
T: I fixa’t, quin és el moment més terrible d’aquesta mort?
C: No sento res, no sento res.
T: I quan no sents res, quines són les teves reaccions físiques?
C: Tot m’és igual.
T: I quan no sents res i tot t’és igual, quines són les teves reaccions emocionals?
C: Em perdo en l’ombra.
T: I quan et perds en l’ombra, quines són les teves reaccions mentals?
C: Mereixo morir.
T: Ara fixa’t de quina manera totes aquestes sensacions estan afectant la teva vida com a Cristina. Això de «no sento res, em perdo en l’ombra» i «mereixo morir», què et fa fer com a Cristina?
C: No faig res per a canviar, per agafar el meu camí. Em deixo portar per la inèrcia, és com que no m’ho mereixo.
T: I tot això, què t’impedeix fer?
C: No ser digna, no sóc digna d’exercir, de treballar.
T: Ara fixa’t en una altra cosa. En aquest moment, quan sacrifiques al teu germà, què et diu el teu germà?
C: «Per què? Per què? Com t’has perdut d’aquesta manera?».
T: I què diu la resta de les víctimes quan les degolles?
C: Són submises, però en el fons les víctimes són més fortes que jo. Jo tinc molt de poder, però elles són més fortes que jo.
T: Molt bé, comptaré fins a tres i aniràs fins a un instant abans que et degollin i et permetràs experimentar aquesta mort més profundament. Això és molt important per a acabar amb tot això per sempre. Un, dos, tres. Com comença aquesta cerimònia?
C: Jo estic assegut en el tron, en aquest temple. A baix del tron, començo a caminar i pujo a l’altar. Em pesa cada pas. Tots els altres resen; és un soroll com si fos d’un tro. I jo estic molt a dins del meu paper, em lliuro.
T: Compto fins a tres i aniràs fins al moment en què et degollen i deixaràs que el teu cos faci tot allò que hagi de fer. Un, dos, tres. Que sent el coll quan el degollen?
C: Aghj! Aghj! Aghj! –ofegant-se i rebolcant-se sense pronunciar paraula.
T: Això és, què sent el coll, què senten les entenimentades vocals, la tràquea? Què li passa als pulmons, al teu cervell? Que els passa als teus pensaments?
C: (Cristina s’ofega, es rebolca mentre jo li vaig preguntant: però ella no pot articular cap paraula.)
T: I què és la darrera cosa que aconsegueixes pensar des d’aquest cos?
C: S’ha acabat. Ja no més poder, no més poder! (Aquí hi ha el mandat que bloqueja l’exercici del poder personal.)
T: Fixa’t de quina manera això darrer està afectant la teva vida com a Cristina; això de… «es va acabar, ja no més poder». Què et fa fer com a Cristina?
C: No puc ser jo, no puc fer allò que vull fer –plorant.
T: I tot això, què t’impedeix fer?
C: Seguir el meu camí, no puc fer allò que vull fer. No m’atreveixo, no em sento digna.
T: I fixa’t en una cosa més, què passa quan surts d’aquest cos?
C: Ai! No puc anar a la Llum, no puc anar a la Llum! No em permeten anar a la Llum.
T: On vas? On ets?
C: Estic com suspesa, no hi ha res més.
T: Molt bé, ara et faré una pregunta important; estàs disposada a trencar el pacte que vas fer amb la foscor?
C: Sííí –plorant.
T: Llavors, demanaràs l’assistència de l’arcàngel Miquel perquè t’ajudi a trencar el pacte que vas fer amb la foscor. Repetiràs amb mi: «Arcàngel Miquel, em penedeixo de la decisió presa i vull trencar el pacte que vaig fer amb la foscor».
C: (La Cristina repeteix paraula per paraula juntament amb mi.)
T: Això és, «Arcàngel Miquel, humilment et demano que m’ajudis i m’assisteixis per a trencar el pacte que vaig fer amb la foscor. Arcàngel Miquel, humilment et demano que em prestis la teva espasa de llum per a trencar les cadenes que em lliguen a la foscor».
C: (Repeteix juntament amb mi.)
T: Molt bé, ara repetiràs tres cops: «Jo, Cristina, pel poder de la meva voluntat, trenco i anul·lo, definitivament i per sempre, el pacte que vaig fer amb la foscor en aquesta vida i recupero el meu poder i la meva llum».
C: (Repeteix tres vegades.)
T: Molt bé, ara prendràs l’espasa de Sant Miquel i, després de comptar fins a tres, trencaràs el pacte i les cadenes que et subjecten a la foscor. Una, dues, tres.
C: (Cristina fa el gest de trencar el pacte com si tingués una espasa a les seves mans.)
T: I ara exigiràs que et tornin l’energia que et van robar. «Vull la meva ànima i la meva energia i les vull ara mateix!».
C: Vull la meva ànima i la meva energia! Les vull ara, les necessito ara! Exigeixo que em retornin el poder que els vaig lliurar! És meu! Em pertany a mi! Ho vull ara mateix! Vull el meu poder, ara! És el meu poder i és bo! És bo! –fent el gest d’estendre els braços i prendre la seva energia.
T: Ara els parlaràs al teu germà en aquesta vida i a aquestes víctimes, i els diràs allò que sigui necessari per a acabar amb tot això per sempre i estar en pau.
C: Aiii! Ho sento moltíssim, el meu cor ho sent moltíssim –plorant–. No era el meu poder, no era meu!
T: Això és, «us retorno allò que us vaig prendre».
C: Us retorno allò que us vaig prendre, no era meu.
T: Molt bé, i per a netejar-te completament et donaré uns mocadors, et col·locaràs de costat i vomitaràs tota aquesta sang que vas beure en aquesta vida.
C: (La Cristina pren els mocadors i vomita. S’entén que es tracta d’un vòmit energètic.)
T: Molt bé, ara agraeix-li a l’arcàngel Miquel, retorna-li la seva espasa i demana-li perdó a la Llum per haver-te confós.
C: Gràcies, arcàngel Miquel. Demano perdó per haver-me confós, perdó, perdó.
T: Molt bé, assegura’t de recollir tota la teva energia d’aquest cos prenent consciència que, en morir, aquest cos va acabar aquesta experiència. Ja res d’això et pertany. Tot això es va acabar. Recolliràs tota la teva energia i portaràs aquesta part de la teva ànima a la Llum amb l’ajuda de sant Miquel. Demana-li a l’arcàngel que et porti a la Llum.
C: «Sant Miquel, humilment et demano que em portis a la Llum, si us plau et demano que em deixis en la Llum.»
T: Això és, avisa’m quan estiguis en la Llum.
C: Ja estic en la Llum –amb veu serena.
T: Molt bé. Hi ha alguna cosa més que vulguis agregar?
C: Soc feliç de trobar-me en la Llum perquè em vaig pensar que no m’ho mereixia, que mai no podria arribar fins aquí. Jo creia que hi havia alguna cosa dolenta en mi, però ara veig que no és així. Em permeten estar en la Llum.
T: (Finalitzem el treball de la Cristina suturant la ferida del coll per a restaurar el flux de l’energia a aquest nivell.)
Amb relativa freqüència he assistit a experiències similars a la de la Cristina en diferents persones. La participació del pacient en sacrificis humans en vides passades és un tema recorrent quan treballem l’origen de certes dificultats en la vida d’una persona. És clar que no hi ha un símptoma patognomònic que m’assenyali a priori amb certesa que trobarem una vivència d’aquesta naturalesa. Però si el consultant duu una història de bloqueig de talents, dificultat per a assumir el seu poder personal, pèrdua de força o d’energia, impossibilitat d’afirmar-se en el seu veritable jo, o fustigació per energies negatives, és probable que hi hagi un pacte amb la foscor en existències prèvies, i com a terapeuta he d’estar preparat per a això.
Amb o sense sacrifici humà, els pactes amb la foscor sempre giren al voltant del mateix: l’obtenció de poder a canvi del lliurament de la voluntat i de l’energia d’una persona, que s’obliga a servir en el més enllà a la potència que li proveeix aquest poder. Fixin-se que per a obtenir aquest poder Cristina es lliura a Satanàs dient: et lliuro la meva ànima, i a canvi seré un dels teus per sempre. I aquí hi ha el parany, ja que en el més enllà no existeix el temps. La persona que va fer el pacte queda atrapada en la clàusula que exigeix el seu acompliment al final de la vida física, però la vida en el cos físic és breu i finita mentre que l’eternitat no té fi. Les conseqüències del pacte es faran sentir vida rere vida fins que aquell surti a la llum i pugui ser anul·lat. No importa en quina vida es trobi la persona; cada vegada que l’ànima intenti avançar en el camí de la llum trobarà l’oposició de forces adverses, que procuraran obstaculitzar o impedir el seu progrés perquè exigiran que s’acompleixin els pactes.
La signatura del pacte amb sang subjecta encara més l’ànima de la persona que ha signat. Diu Goethe que la sang és un fluid molt particular. Això és així doncs la sang té poderoses virtuts ocultes; és la vida de l’home i Mefistòfil sap que segurament tindrà més en el seu poder a Faust si pot ensenyorir-se tan sols d’una gota de la seva sang. Segons expressa un antic aforisme «allò que té poder sobre la teva sang, té poder sobre tu».1 Mitjançant aquesta signatura l’ànima lliura la seva energia i la seva voluntat i transfereix el seu poder a una altra força. Cada vegada que, com a terapeutes, ens trobem amb un pacte signat amb sang caldrà recórrer a la figura de l’arcàngel Miquel doncs el pacient necessitarà la força d’una potestat superior per alliberar la seva ànima de la subjecció a la foscor.
Un altre aspecte important en treballar amb pactes amb la foscor és el relacionat amb les conseqüències en la vida de l’aquí i ara del consultant, la signatura del pacte i la seva anul·lació constitueixen potser el moment més dramàtic del treball terapèutic, però no em puc quedar només amb això. Com a terapeuta he d’ajudar el pacient a fer-se conscient dels efectes del pacte en la seva vida actual.
La Cristina defineix amb precisió aquests efectes en la seva vida quotidiana: la renúncia a l’amor, viure en constant guerra interna, sentir-se obligada i dividida per dins, i no ser digna d’exercir ni de treballar, entre altres coses. El cop de gràcia per a la seva vida present el constituïa el darrer pensament en aquella experiència quan va dir «ja no més poder». Aquest mandat que li impedia a la Cristina l’exercici del seu poder personal. És possible que posseïm la capacitat i el talent per a dur endavant els nostres projectes en aquesta vida, però si al mateix temps tenim una ordre a nivell subconscient que contínuament ens recorda «no més poder, no més poder, no més poder», com podrem fer allò que volem fer si un mandat dins de nosaltres mateixos ordena el contrari? La Cristina ho diu clarament: no puc ser jo, no puc fer allò que vull fer.
Vegem ara les reflexions de la Cristina transcorreguts diversos anys després d’aquesta experiència.
Des d’aquella experiència en el taller d’Eivissa la meva vida ha transcorregut entre treball, estudis i projectes que van sorgint i concretant-se a poc a poc. Ara puc veure que ha estat un període de creixement i moviments profunds.
Després del taller d’Eivissa vaig ser més conscient de la meva força i de les meves capacitats. Vaig finalitzar una formació de psicologia Gestalt que m’ha ajudat a optimitzar la meva feina com a terapeuta, feina en la qual em vaig canalitzant i dedicant cada vegada amb més decisió.
En particular la meva regressió em va connectar amb la força de la meva paraula, que ha fet que tingui cura especialment d’allò que dic, a qui li dic i com ho dic. Abans de fer el taller duia anys sentint por a l’hora d’expressar-me davant d’un grup. Gràcies a la regressió vaig ser conscient del perquè de la dificultat que tenia. Encara que de vegades continuo experimentant cert temor, puc dir que he millorat molt la meva capacitat d’exposar-me en públic, de parlar i de guiar un grup. En la meva feina ara ho faig habitualment.
També he entès millor el meu paper en relació amb el meu germà i les dificultats entre nosaltres, acceptant que jo també he afegit dolor i dificultat en aquesta relació, perquè abans jo només em veia com a víctima del meu germà, però no com la seva agressora. En aquest sentit, l’experiència amb la foscor m’ha acostat cap al meu propi costat fosc i el dels altres, m’ha acostat cap a l’ombra de les persones que atenc, la qual cosa m’ha ajudat a ser millor terapeuta.
Un altre tema que sempre ha estat aquí, però que en aquell taller se’m va fer molt evident és la meva connexió amb els àngels. Cada dia són més presents en la meva vida, essent uns aliats que em guien i em protegeixen.
Aquella experiència en el taller d’Eivissa va ser molt poderosa. Transcorreguts més de cinc anys d’aquell treball, sento com si fos ahir quan el José Luís em va cosir la gola després de morir degollada en aquella vida.
Agraeixo enormement l’oportunitat de poder compartir aquest procés, que em va ajudar a canalitzar-me cap a un desenvolupament més espiritual, però, sobretot, a convertir-me en una persona més completa.
Doctor José Luís Cabouli. Atrapamiento y recuperación del alma. Terapia de vidas pasadas: Un nuevo paradigma (Atrapament i recuperació de l’ànima. Teràpia de vides passades: Un nou paradigma). Ediciones Continente. Pàgines 123 a 134.
Nota:
1 Notes a la versió castellana de Faust per J. Roviralta Borrell. (N. de l’A.).