José Luis Cabouli: «Vaig voler ser un cirurgià d’ànimes».
«Vaig voler ser un cirurgià d’ànimes».
Per Luis Aubele. Entrevista publicada al diari «La Nación», Buenos Aires, 22-03-2009.
«Què vaig ser abans de ser José Luis?», Va començar a preguntar-se quan tenia 8 anys. Allò curiós és que llavors mai havia sentit parlar de reencarnació; no només no sabia què era, sinó que ni tan sols coneixia la paraula. «Només uns anys més tard, entre els 15 i els 16, vaig saber de què es tractava. Però van haver de passar 20 anys més, quan ja era un cirurgià plàstic amb anys d’exercici, perquè entengués que la reencarnació podia tenir una finalitat terapèutica», recorda José Luis Cabouli, metge i terapeuta especialitzat en teràpia de vides passades.
«En realitat, mai no vaig abandonar el tema, vaig seguir estudiant-lo, sempre com una cosa interessant, però paral·lel a la meva vida professional. És que, contra allò que se sol creure, els cirurgians tenim profundes preocupacions espirituals. Estem permanentment en contacte amb coses transcendents com són la vida i la mort dels éssers humans», apunta.
Cabouli dicta seminaris al país, Xile, Uruguai, Mèxic i Espanya. És autor de diversos llibres, entre d’altres La vida antes de nacer (La vida abans de néixer), El trabajo del alma (El treball de l’ànima), El viaje del alma (El viatge de l’ànima) i Terapia de vidas pasadas (Teràpia de vides passades).
–Com arriba a deixar la cirurgia per la teràpia de vides passades?–
–El 1988 vaig tenir un problema laboral, un desenteniment, i no vaig voler lluitar per un lloc que ja no m’importava. Vaig renunciar i em vaig sentir alliberat, amb més temps per a mi, i vaig decidir passar uns dies de vacances a la platja d’Ostende (Argentina). Una nit, després de dinar, vaig prendre una repòs i vaig anar a meditar sota les estrelles. Recordo que estava a prop d’una caseta que Arturo Frondizi havia construït en la seva joventut amb el seu pare i germans. I de sobte, no puc descriure exactament què va passar, vaig sentir que la meva professió de cirurgià ja no m’interessava i que davant mi s’obria un altre camí i vaig decidir dedicar-me a la teràpia, vaig voler ser un cirurgià d’ànimes. No recordo més detalls, però en un instant vaig decidir canviar totalment el rumb de la meva vida. Això em va portar a comprendre que quan un no fa el que ha de fer, la vida el força a fer el que ha de fer.–
–Què és la teràpia de vides passades?–
–Consisteix a portar a la consciència episodis traumàtics que estan reprimits en l’inconscient i que provoquen desajustos en la vida quotidiana. Portar-los i reviure’ls amb tots els sentiments que van desencadenar, no simplement explicar-los. La primera passa per comprendre la teràpia de vides passades és entendre que el temps no existeix. El temps lineal, cronològic, mesurable, és una convenció, un acord que hem fet per poder manejar-nos. En realitat, mai ningú va tenir un segon a la mà. Fins i tot hi ha diferents calendaris: maia, hebreu, etcètera. I no ho vaig inventar jo, ho diu el mateix Sigmund Freud quan sosté que l’inconscient és atemporal. Però hi ha alguna cosa més.–
–Per exemple?–
–La segona cosa que cal entendre és allò que s’anomena atrapament de la consciència. Quan reaccionem sense poder evitar-ho davant determinada situació, és perquè en un nivell inconscient s’està revivint una experiència sense resoldre que va quedar atrapada i que es va activar per la seva similitud amb la situació present. Imaginem una dona que té terror de pujar a un vaixell, perquè encara està atrapada i lluita a les aigües gelades la nit del 14 d’abril de 1912, quan es va enfonsar el Titanic. O algú que no pot pujar a un ascensor perquè sent claustrofòbia i en el passat va ser enterrat viu, alguna cosa bastant comú en una època, o morir per l’ensorrament d’una mina.–
–Com un professional de formació científica arriba a interessar-se per una teràpia tan fora del comú?–
–És que en cap moment vaig abandonar el mètode científic, el camí dels tres pilars: observació, experimentació i comprovació. Observar el fenomen i fer les experiències necessàries per comprovar la seva veritat. La teràpia de vides passades té molts punts en comú amb la psicologia clàssica. En tots dos casos es tracta de fer conscient l’inconscient, com també recalcava Freud. Amb la diferència que la teràpia de vides passades busca ampliar l’horitzó transcendint la infantesa, el naixement o l’estat fetal, i arribant a encarnacions anteriors.–
–¿Casos que recordi?–
–A Espanya vaig atendre a una dona que tenia terror a les serps. No es podia ni anomenar la seva presència perquè començava a cridar desesperadament. En la teràpia va reviure que havia estat una noia que anava per un camí amb la seva mare quan va aparèixer una serp verinosa, una cobra que es balancejava davant d’elles amb llengua amenaçant. La mare tractava de distreure el rèptil movent-se cap a un costat, però llavors, en quedar la nena sola, la serp la va picar i la noia va morir. Reviure aquest moment va alliberar a la dona i l’endemà em va trucar per explicar-me que havia perdut la por als rèptils, que pensava anar al zoològic i que faria una cosa que mai no hagués imaginat: visitar el serpentari.–
–¿Algun altre?–
–Una dona en reviure seu naixement va exclamar: Però aquesta no és la meva mare! No sabia que era adoptada. Hi ha casos en què el pacient descobreix ser la reencarnació d’un germà gran, que va morir al néixer.–
–Què és per a vostè la reencarnació?–
–Per a mi és una realitat, una experiència, encara que comprenc perfectament que hi hagi gent que no pensi el mateix.–
Enllaç de l’entrevista original en castellà dins del lloc web de «Teràpia de Vides Passades»: