Teràpia Gestalt: l’art de tancar cicles.

Teràpia Gestalt: l’art de tancar cicles.

Model: Carlota Wetzel. Foto: Marc Wetzel.Model: Carlota Wetzel. Foto: Marc Wetzel.

Guía & Ocio Lleida, abril de 2005.

Sanació.

Teràpia Gestalt: l’art de tancar cicles.

Molts tenim cicles de la nostra vida que no sabem com concloure. Successos traumàtics de la nostra infantesa, unes certes dinàmiques familiars, mancances o excessos en la nostra criança, abusos, pèrdues, etcètera, poden provocar-nos en el futur compulsions, addiccions i depressió. La Gestalt ens convida a prendre consciència dels nostres patrons, del personatge que ens hem creat, i ens ajuda a tancar cicles d’una forma adequada. Estem davant d’un aparador i veiem alguna cosa que ens agrada. Què passa quan centrem la nostra atenció en aquest objecte? Ho veiem, ho apreciem en primer pla, però darrere hi ha un fons, un context de milers de coses que poden ésser allí o estar succeint: hi ha molts objectes més en l’aparador, hi ha gent dins de la botiga, gent que passa pel costat, un autobús que s’atura en la parada, dos homes que xerren en una cantonada… Del fons, o del context, ha saltat una forma que acapara la nostra atenció i que està en primer pla.

La teràpia Gestalt es basa en aquesta noció de fons i forma per a explicar com satisfem les nostres necessitats. Per exemple, una persona té set. Aquesta és la forma: una necessitat que ha saltat a primer pla d’entre el fons. És urgent mitigar la set, que ha sorgit com una manifestació física. Immediatament, la persona pren consciència: «Tinc set». S’activa, es mou per a aconseguir aigua. Finalment l’aconsegueix, beu i sadolla la necessitat. El cicle o «forma» de la set s’ha tancat. Això és molt il·lustratiu d’aquesta teràpia. Gestalt vol dir «forma o configuració», i el seu objectiu és ajudar les persones a tancar cicles. Però de vegades els cicles inconclusos no són tan fàcils de tancar com l’exemple de la set: hi ha cicles de vida que no s’han pogut tancar, potser perquè érem nens i no sabíem com fer-ho. Les dificultats experimentades en la infantesa i la manera com s’han encarat poden fer que la persona senti una buidor interior que no sap com omplir. Llavors comencen les compulsions, les addiccions, o es va cap a la depressió…; els símptomes poden ser molts. Com tancar aquest cicle?

Una teràpia experiencial.

En teràpia Gestalt, el pacient no es limita a parlar sobre el que li passa. El terapeuta convida el pacient, primer, a portar la seva atenció a l’aquí i ara, a les seves sensacions, al cos, als gestos. A partir d’allí, pot proposar-li una sèrie de recursos per a donar-li veu a una sensació: «Sento una opressió en el pit», diu el pacient. El terapeuta li proposa visualitzar què és el que l’hi oprimeix. Per exemple, pot ser una roca enorme. El pacient pot posar-li veu a aquesta roca. Si tingués veu, què diria? Així doncs, durant una sessió de Gestalt, que és una teràpia experiencial, es convida el pacient a viure aquesta experiència, no només a parlar-ne. Perquè parlant-ne es fa discursos, ideologia sobre el que està passant, i encara que les paraules són imprescindibles per a integrar el que vivim, cal cuidar que no ens desviïn de l’essencial. Per tant, el terapeuta també para esment a com el pacient viu l’experiència.

En Gestalt es diu que les persones adoptem posicions per a afrontar les diferents situacions de vida, però moltes vegades aquestes posicions són «falsificacions» del que realment som. Ens hem construït un personatge que afronta una situació des d’una posició justiciera, dictatorial, reclamadora, agressiva, invasora, víctima… Però realment som així, o és que ens «convé» ser així? En aquest sentit, la Gestalt convida la persona a prendre consciència d’aquests patrons i a descobrir-ne tots els seus registres, perquè, una vegada reconeguts, es converteixen en recursos.

Recursos de la Teràpia.

Imaginem el cas d’un pacient que encara experimenta fortes emocions respecte a velles escenes de nen relacionades amb els seus pares. El «problema» és que els seus pares ja van morir… Com es tanca aquest cicle? A vegades és tan senzill com convidar el pacient a dir tot el que porta reprimit durant anys (per això sent una opressió en el pit).

Per a això, la Gestalt es val de nombrosos recursos, tots ells extremadament creatius: tècniques psicodramàtiques o expressives, visualitzacions, fantasies dirigides, o la tècnica de la cadira calenta i la cadira buida, entre moltes altres.

Així, el pacient pot asseure’s en la cadira calenta i col·locar el seu pare en la cadira buida. És el moment de dir-li tot el que no ha pogut expressar. El pacient s’esplaia… i després passa a la cadira buida, prenent el lloc del seu pare.

Què li diria el seu pare? Què li passava realment? Potser no es pot resoldre en una sola sessió, però el pacient haurà pogut adonar-se d’aspectes nous i alleugerir el seu pes. És en aquest moment quan la forma perd energia i, a poc a poc, passa al fons; llavors, el cicle s’ha tancat.

Text: Joan Garriga, director de l’Institut Gestalt Barcelona.
Joan Garriga Bacardi.

Teràpies, cursos i formació a Lleida: Coaching Lleida i Isuri Gestalt Lleida (Chus Borrell Feliu).
Chus Borrell Feliu.

Revisió lingüística: Jordi Bancells.

Publicat en la revista Guía & Ocio Lleida, núm. 39 (abril 2005), pàgines 128-129.

Què és la teràpia de vides passades.

Què és la teràpia de vides passades.

Doctor José Luis Cabouli amb una samarreta amb una flor amb una o.

El nostre abordatge terapèutic.

La Teràpia de Vides Passades (TVP) és una tècnica psicoterapèutica transpersonal que bàsicament consisteix a fer conscient l’inconscient. Quan això esdevé sorgeixen a la consciència experiències traumàtiques no resoltes que estaven ocultes en el pla inconscient. Com que en aquestes experiències les persones solen identificar-se a si mateixes en un altre cos, en un altre temps i experimenten la mort en aquest cos, es va denominar a aquesta tècnica Teràpia de Vides Passades.

De manera que, contràriament al que hom creu, la TVP no es basa en la reencarnació, sinó que les vides passades sorgeixen a conseqüència del treball terapèutic. Si el terapeuta sap com treballar en profunditat el símptoma que presenta el pacient, en algun moment del treball terapèutic es trobarà amb una experiència que no pertany al marc de la vida present.

Encara que la TVP va començar a difondre’s de forma universal i massiva a partir de la dècada del 1970, cal fer palès que en realitat ja té més d’un segle de desenvolupament. Va ser el 1904 quan el coronel d’enginyers Albert de Rochas, administrador de l’Escola Politècnica de París, després d’anys perllongats d’investigar els estats profunds de la hipnosi, es va trobar amb el fenomen de les vides successives. Rochas va denominar a aquest procés regressió de memòria, terme que encara avui continua sent emprat per a identificar a aquesta tècnica.

El 1978, el Doctor Morris Netherton publica el seu primer llibre, en què encunya en el seu títol l’expressió Teràpia de Vides Passades (Past Life Therapy, en l’original). Francament, el títol va sorgir d’una consulta realitzada entre tres-cents estudiants d’una universitat de Califòrnia, als quals se’ls va donar a llegir el llibre. Van ser aquests estudiants universitaris els qui en la seva majoria van triar el títol que identificaria la teràpia des d’aleshores.

En 1988, el Doctor Brian Weiss va publicar el seu llibre Many lives, many masters (Moltes vides, molts mestres). Aquest llibre es va convertir en un best seller que va donar l’impuls definitiu mundialment a la Teràpia de Vides Passades.

Si bé la TVP és considerada una tècnica de sanació transpersonal, és més propi definir-la com una teràpia de l’ànima, ja que els patiments són a l’ànima i és l’ànima allò que cal sanar. Però encara podem afegir-hi alguna cosa més. Dèiem que la TVP consisteix bàsicament a fer conscient l’inconscient. Ara bé, André Breton va definir el surrealisme com una expressió verbal espontània de l’inconscient, de manera que seguint a Breton també podríem dir que la TVP és una tècnica de sanació surrealista.

Com funciona la Teràpia de Vides Passades?

S’ha difós l’ús de la hipnosi en el treball amb la TVP; no obstant això, no és necessari recórrer a la hipnosi. El nostre abordatge terapèutic parteix del concepte de l’atrapament de l’ànima i que nosaltres tenim el registre de totes les nostres experiències, només que aquest registre està exclòs de la consciència física.

Per a l’ànima el temps no existeix, l’ànima és atemporal, de manera tal que qualsevol esdeveniment que hagi succeït fa cinquanta, cent o deu mil anys enrere, per a l’ànima és com si recentment acabés de produir-se.

Quan una experiència no pot ser resolta emocionalment de forma satisfactòria, quan no es pot sentir i viure tot el que està succeint en una situació traumàtica, es produeix un atrapament de la consciència, i això és vàlid tant per a esdeveniments succeïts en vides passades com en la vida present. L’experiència pot ser tan terrible i insuportable que és impossible sentir conscientment tot el que està succeint en el pla físic, emocional i mental.

Si, a més, la mort sobrevé en aquests moments, l’ànima es queda sense cos i no pot acabar de processar tot el que estava succeint. En la dimensió de l’ànima som energia, i els dolors i emocions no resolts també són energia. Necessitem del cos per a poder acabar amb aquesta experiència. Si no hi ha cos, l’experiència no pot ser processada i acabada.

Això provoca un atrapament de la consciència. D’una banda el cos es mor, però, a conseqüència de l’atemporalitat de l’ànima, la consciència roman atrapada en un esdeveniment que continua succeint en un cicle sense fi. El cos es mor, però l’experiència continua, i d’aquesta experiència en la qual la consciència està atrapada provenen els símptomes que pot presentar una persona.

Quan una persona no pot entrar en un ascensor perquè experimenta ofec, fogots i la sensació de mort imminent és perquè hi ha una altra part de si mateixa que s’està asfixiant en una experiència que no va acabar i que està succeint en una altra realitat. L’ofec, la taquicàrdia i la sensació de mort imminent pertanyen a la part de la consciència que està atrapada en l’experiència en la qual es va quedar sense cos i on encara està agonitzant o lluitant per sortir d’allí. La persona no té forma de saber el que està succeint, perquè tot això succeeix en el pla inconscient, fora de la seva consciència física actual, però experimenta els símptomes i les sensacions com si realment s’anés a morir. D’alguna manera estem atrapats en una altra realitat, una realitat no ordinària, com si estiguéssim vivint dues vides simultàniament. I d’aquesta altra realitat en la qual estem atrapats provenen els símptomes que no podem evitar sentir en la vida actual i per als quals no tenim explicació. Però aquesta altra realitat està succeint aquí i ara, al mateix temps que vivim la nostra vida quotidiana. Aquesta és la raó per la qual un esdeveniment ocorregut en un altre cos, en una altra vida, pot afectar i influir en la nostra vida present.

Un cop comprenem això, entenem que no hi ha necessitat de recórrer a la hipnosi; ni tan sols a un exercici de relaxació o d’inducció. Tampoc hi ha viatge en el temps per la senzilla raó que per a l’ànima el temps no existeix, i tot està ocorrent aquí i ara, només que en dues realitats diferents. I aquesta altra realitat que està exclosa de la nostra consciència és aquí, amb nosaltres, tot el temps, només que està succeint en el pla inconscient. Tot el que necessitem fer és portar a la consciència física aquesta experiència que ja està succeint en el pla inconscient. Com dèiem al principi: fer conscient l’inconscient.

De mode, llavors, que la TVP consisteix bàsicament a portar a la consciència física les experiències que ja estan succeint en la realitat de l’inconscient per a ser treballades terapèuticament en l’aquí i ara del cos físic actual. I és igual si es tracta d’un fet d’una vida passada, de la vida fetal, del naixement o de la primera infantesa. En l’inconscient totes les experiències coexisteixen al mateix temps i sorgirà aquella que l’ànima del pacient necessita sanar.

En una sessió terapèutica, el terapeuta ajudarà el pacient a portar a la consciència física el que ja està succeint en el pla subconscient. Una vegada que l’experiència traumàtica que estava exclosa de la consciència es farà conscient, s’estimularà la persona a reproduir aquesta experiència com si fos allí. És clar que no totes les persones ho vivencien de la mateixa manera. En general, la majoria dels pacients ho viu profundament amb sensacions físiques intenses, però hi ha persones que són molt mentals o racionals, i se’ls fa difícil experimentar el que per a unes altres és natural.

En la mesura que sigui possible cal instar el pacient a sentir en el cos físic el que està succeint en la realitat no ordinària. Aquí és on es duu a terme el treball terapèutic. Durant la sessió el terapeuta ajudarà el pacient a fer conscients les reaccions físiques, emocionals i mentals que estan afectant la seva vida actual i l’assistirà per a acabar definitivament amb totes aquestes sensacions.

Tractant-se d’una experiència de vida passada és ineludible experimentar la mort en aquesta vida per a sortir definitivament de l’atrapament.

Depenent de cada història en particular, pot ser que sigui necessari treballar la vida fetal, el naixement i la primera infància. A vegades això succeeix espontàniament. A vegades es pot fer en la mateixa sessió. Amb major freqüència serà necessari fer-ho en sessions posteriors. Per algunes persones el naixement va ser l’experiència més traumàtica de la seva vida i pot ser que resolguin el problema que les afligeix treballant tan sols la gestació i el naixement.

Amb la TVP poden abordar-se tots els patiments o conflictes emocionals que habitualment són motiu de consulta en una teràpia tradicional. Els motius de consulta més freqüents solen ser les fòbies, pors, angoixa, ansietat, inseguretat, sentiment de culpa, obesitat, insomni, alteracions psicosomàtiques, cefalees cròniques i disfunció sexual entre altres, així com també dificultats en els vincles afectius, por al compromís afectiu o relacions conflictives.

Les contraindicacions són relatives i depenen fonamentalment de cada persona en particular. No es pot treballar amb una persona amb les seves facultats mentals afeblides o alterades ja que es requereix la comprensió intel·lectual per a dur a terme el treball terapèutic. Tampoc es podrà treballar, òbviament, amb una persona amb un infart agut de miocardi, o una arrítmia en curs, però pot treballar-se amb persones que realitzen sense dificultat les seves activitats habituals. Quant als nens, és possible treballar-hi a partir del moment en què poden mantenir una relació amb el terapeuta, però l’ideal és que el professional tingui experiència en el treball amb nens i s’hagi entrenat en la TVP.

Amb la Teràpia de Vides Passades és possible anar més enllà de la resolució del símptoma original. Si la persona és conseqüent amb el treball terapèutic pot aconseguir una altra consciència de si mateixa i del món que l’envolta.

La Teràpia de Vides Passades pot ajudar el consultant a comprendre la raó de les circumstàncies actuals, a assumir la responsabilitat de la seva vida present sense culpar a ningú per les situacions que li toquin viure i, finalment, trobar el veritable propòsit i el sentit d’aquesta vida.

Doctor José Luis Cabouli, agost de 2017.

Revisió lingüística: Jordi Bancells.

Enllaç a l’article original en castellà al web de l’Associació Argentina de Teràpia de Vides Passades (AATVP):

https://www.aatvp.com/articulos/