Testimoni d’Orfeo. Teràpia de possessió espiritual.
El pacient que aquí pren el nom d’Orfeo ha sortit d’una sessió on ha superat un pacte amb la foscor d’una vida anterior. En la sessió present el terapeuta detecta la presència de diferents entitats desencarnades que van entrar a dins del pacient, aprofitant el seu estat anterior. El terapeuta dialoga amb cadascuna d’aquestes entitats que es manifesten utilitzant la veu i les cordes vocals d’Orfeo, ajudant-les a trobar el camí de la Llum. D’aquesta manera, deslliuren el seu hoste de trastorns i poden tornar a reprendre el cicle d’encarnacions successives.
Testimoni d’Orfeo.
Orfeo (42 anys), és professor de ioga, osteòpata i psicoterapeuta. Juntament amb la seva dona dirigeix un centre on treballen amb diferents tècniques vinculades amb el creixement personal. Quan Orfeo feia pràctiques en el segon curs de formació a Espanya, en una de les sessions on actuava de pacient, es van manifestar a través seu diverses entitats alhora. La situació va ser molt difícil de conduir pel terapeuta de torn, el qual tot just s’iniciava en el seu treball amb les ànimes perdudes. El doctor Juan José López Martínez, que estava supervisant el treball, va prendre la conducció de la sessió i va portar Orfeo a trencar un pacte amb la Foscor i que havia realitzat en una vida anterior. La sessió va concloure després de trencar el pacte, amb Orfeo massa esgotat per a seguir endavant.
Després d’aquesta sessió Orfeo es va quedar amb una estranya sensació: se sentia fragmentat. No era per a menys, de sobte s’havia fet conscient de la presència de diverses voluntats al mateix temps en la seva consciència i estava realment desorientat. A l’hora començava a intuir l’origen de les dificultats que tenia per a desenvolupar-se en el camp espiritual. Al matí següent, la sensació de fragmentació persistia en Orfeo. N’hi havia prou en mirar-lo als ulls per adonar-se que no estava completament present en l’aquí i l’ara. De manera que vam començar a treballar a partir d’aquesta sensació de fragmentació. Prestin molta atenció perquè aquí es manifestaran diverses entitats, l’una rere l’altra, i hi haurà moments en què no se sap qui és qui.
Dimarts, 7 d’octubre del 2003.
Terapeuta: –Molt bé, Orfeo, com és aquesta sensació de fragmentació?
Orfeo: –Em costa explicar-ho ara. És una sensació de disminució de la força de voluntat, és seguir un discurs que no em pertany –parlant amb la veu entretallada i amb dificultat–. Hi ha una sensació d’un cabreig immens, brutal. Hi ha qui està molt enfadat, algú i alguns més, però especialment un té més força que els altres. El que necessito, i fins aquí parlo jo, és simplificar l’experiència. No puc amb tots alhora, només puc amb un.
–Molt bé, llavors li demanaràs ajuda a l’Arcàngel Miquel perquè t’assisteixi i t’acompanyi en aquesta experiència.
–Arcàngel Miquel, et demano que m’assisteixis i m’acompanyis per a fer aquest treball.
Terapeuta: –Ara et demano que tinguis confiança. No importa el que sigui, tot sortirà bé. No interfereixis amb el treball, no lluitis, no gastis la teva energia. Comptaré fins a tres i, en arribar a tres, permetràs que aquesta energia, o qui sigui que estigui cabrejat, pugui manifestar-se lliurement. Jo l’escoltaré. Un… dos… tres. Endavant, ara pots manifestar-te lliurement, jo no sóc qui per jutjar ni per criticar.
Ànima perduda: –Pffff! –esbufegant–. Això és el que dius, però m’has de demostrar que és veritat que no em jutjaràs.
–Potser alguna vegada he jutjat a algú?
–A mi no m’importa una merda el que hagis dit aquí o abans d’ara.
–Jo només sé que cadascun té el seu dolor i sóc aquí per ajudar a sanar aquest dolor. Cadascun té alguna cosa de què penedir-se o de què avergonyir-se, de manera que no sóc aquí per jutjar. Explica’m què et va passar…
–Sóc negre!
–M’imagino que has d’haver sofert molt per la condició de la teva pell.
–No és per la pell –murmurant–. Són plomes negres, negres com les del corb, però brutes.
–Què passa perquè estiguis enutjat? Hi ha alguna cosa que Orfeo t’hagi fet?
–Orfeo és un desgraciat –esbufegant.
–I què fas tu amb aquest pobre home?
–Jo, agonitzo. Després d’ahir, agonitzo. (Es refereix a la sessió en la qual es van manifestar diverses entitats alhora. Malgrat el malestar d’Orfeo el treball realitzat va fer efecte.)
–I què va passar ahir?
–Només sé que des d’ahir, agonitzo. Millor morir que continuar aguantant.
–On estàs quan estàs agonitzant? Què li va passar al teu cos?
–No sé, estic molt confós. No sé si tinc cos, si no tinc cos, si vaig tenir cos alguna vegada –panteixant com si li faltés l’aire.
–Jo t’ajudaré perquè aquesta sensació d’agonia pertany al cos que tenies abans de ser aquí. Recordes el teu nom?
–Només em ve… Beatriz.
Terapeuta: –Molt bé, Beatriz. Comptaré fins a tres i aniràs al moment quan encara estaves en un cos. I veurem què li va passar al cos que tenies. Un… dos… tres. Fixa’t, què li està passant al teu cos?
Beatriz: (Primer comença a tossir i després plora al mateix temps que s’ofega.)
–Això és, deixa sortir el dolor: Explica’m què està passant. Què li va passar al teu cos?
–Tinc pena –plorant encara– Tinc pena d’una separació.
–I de qui et separes?
–D’uns nens… Un oncle m’ofega i em tira al riu.
–I qui és l’oncle que t’ofega?
–Un home.
–I què és el que porta a aquest home a fer-te això?
–Poder, desig sexual, menyspreu. No té valor diví, només la seva animalitat, la seva sexualitat.
–Ara fixa’t que en morir aquest cos ja no hi ha necessitat de quedar-s’hi. Hi ha una llum que t’està esperant i et ve a cercar per a alleujar la teva pena i el teu dolor.
–No em vinguis amb estupideses.
–Fixa’t bé; el teu cos està mort, ofegat en el riu, i ara estàs en un cos que t’han prestat perquè puguis parlar amb mi. Tu ets més que el cos. Tu no moriràs mai i tornaràs a trobar-te amb aquests nens.
–Doncs quina pena no morir. No puc suportar-ho; no puc suportar l’odi, la tristesa, la ràbia, no puc viure així. Hauré de viure eternament així, és una condemna –amb desesperació– És una condemna! No m’ho puc treure de dins.
–Llavors li diràs a aquest home el que no li vas poder dir en aquest moment. Has de treure’t això, has de dir-li el que no vas poder dir aleshores. Deixa sortir la ràbia.
(Beatriz comença a plorar desconsoladament mentre el cos d’Orfeo se sacseja en espasmes.)
Terapeuta: –Això és. Quant fa que no reps una carícia, una mostra d’amor? Jo et donaré suport amb la meva mà sobre el teu pit perquè sentis la calor i l’amor: (Poso la meva mà sobre el pit d’Orfeo i Beatriz-Orfeo i l’agafa m amb les seves començant a asserenar-se.) La Llum és amor i jo li demanaré a Déu que la Mare de Déu vingui a embolicar-te amb el seu mantell. «Humilment, Senyor, et demanem en aquest dia que facis arribar el teu infinit amor i la teva llum a Beatriz. Apiada’t del seu dolor i envia a la teva dolça Mare perquè vingui a recollir-la. Dolça Mare, en el teu infinit amor et demanem que vinguis a recollir l’ànima de Beatriz.» Aquí vénen a buscar-te. L’amor sanarà les teves ferides i les teves penes i tornaràs a trobar-te amb els teus nens. Només has d’entrar en la Llum i trobaràs la pau i l’assossec que necessites per a sanar les teves ferides.
Ànima perduda II: –Estic atrapat… estem atrapats tots… –canviant el to de veu.
–Molt bé, qui està parlant ara? Qui ets?
–No sé, no sé qui sóc.
–Quants més n’hi ha amb tu?
–Uns quants.
–I on estan atrapats?
–És una malla fosca, plena de cadàvers, tots calcinats. Estem on estan els indesitjables, els caiguts, els menyspreables, els impurs, els impresentables.
–No tenen per què ser aquí, és un error ser aquí. Algú els va convèncer de ser aquí, algú els va enganyar i els van atrapar. Comptaré fins a tres i recordaràs com va ser que els van atrapar. Un… dos… tres. Com va ser que els atrapessin? Qui ho va fer?
–No em deixa parlar.
–Qui no et deixa parlar?
–Un; em diu «cabró, no diguis res». (És freqüent trobar a una entitat dominant a la resta.)
–No tinguis por, ara pots parlar. Com va ser que els van atrapar?
–La ingenuïtat.
–Quina cosa els va atreure?
–La distinció, els escollits, l’energia, el poder, els diners, el control sobre els altres. L’especialitat, ser especials.
–Què els van prometre?
–Tot això.
–I què és el que vostès van donar a canvi?
–Atracció, energia, diners, treball, disciplina.
–Molt bé, ara podeu alliberar-vos de tot això. No importa que us hagin atrapat, que us hagin enganyat. Ja vau passar per aquesta prova. Tu i els qui estan amb tu…
–Però tu no saps qui és aquest.
–Vols dir-me qui és aquest?
–Damon!
–No importa qui sigui. Tots vosaltres sou fills de la Llum, només que us han robat la seva llum. Fixa’t en el teu interior i trobaràs aquesta petita espurna, en algun lloc encara hi és.
–Aquí! –tocant-se el pit.
–Això és. Tu i tots els que estan amb tu sou fills de la Llum.
–Són els meus amics i estan tots allí, tots, tots –amb to de desesperació.
–Sí, i si us allibereu, anireu a la Llum, ara mateix. Només heu de demanar ajuda a la Llum. Demana perdó a la Llum per haver-te deixat atrapar, per haver-te deixat enganyar, per haver cregut que hi havia coses més importants.
–És que no aprenc, no aprenc. Sempre caic en el mateix, sempre repeteixo la mateixa història, sempre venc la meva ànima al diable –plorant.
–Aquesta vegada acabareu amb aquesta història, aquesta vegada tornareu a la Llum. Demaneu perdó a la Llum. «Demanem perdó per haver estat ingenus, per haver-nos deixat atrapar».
–Et demano perdó en el meu nom i en el de tots els meus companys per haver estat ingenus, per haver-nos deixat atrapar. Ajuda’ns a tallar amb tot això. Fa segles que fem el mateix –plorant–. Milers d’anys fent el mateix, equivocant el camí, sempre equivocant el camí. Que infeliços!
–«Arcàngel Miquel, vena a alliberar-nos».
–Però ell no em voldrà –plorant desconsoladament.
–Jo li demanaré a l’Arcàngel Miquel per tu. «Arcàngel Miquel, humilment et demano que vinguis a ajudar a aquests éssers que s’han perdut en la Foscor. T’ho demano en nom de Déu perquè puguin recuperar la seva condició de fills de la Llum». Aquí ve l’Arcàngel. Prendràs l’espasa de Sant Miquel i t’alliberaràs a tu mateix i alliberaràs als teus companys.
–No tinc forces –plorant encara.
–Jo t’ajudaré. Diràs amb mi «Arcàngel Miquel, presta’m la teva espasa per a alliberar-nos». Ànim que pots. Jo sostindré el teu braç, pren l’espasa. Ànim que pots fer-ho. Repeteix amb mi: «En el nom de Déu…
–En el nom de Déu… –balbotejant a penes les paraules.
–…i pel poder de l’Arcàngel Miquel…
–…i pel poder de l’Arcàngel Miquel…
–Jo m’allibero i recupero la meva energia…
–Jo m’allibero i recupero la meva energia… –continua plorant.
–Recupero la meva llibertat i recupero la meva llum.»
–…recupero la meva llibertat i recupero la meva llum –ara amb veu més ferma.
–Això és, repeteix una altra vegada.
–En el nom de Déu i pel poder que m’atorga l’Arcàngel Sant Miquel recupero la meva energia i recupero la meva llum i allibero els meus companys, a la meva dona i als meus fills.
–Això és, molt bé. Una altra vegada, més fort.
–En el nom de Déu i amb l’espasa de Sant Miquel recupero la meva llum i tallo amb tota aquesta merda i m’allibero a mi mateix, als meus companys, a la meva dona i als meus dos fills. (Aquí vaig sospitar que el que estava parlant ara era Orfeo, no obstant això vaig optar per seguir endavant per a no interrompre el treball.)
–Això és, ara trenca les cadenes amb l’espasa. Va, compte fins a tres i trencaràs les cadenes que et lliguen amb l’espasa de Sant Miquel. Un… dos… tres. Ara! Ànim! Trenca amb això! Ànim!
–Ah! Ah! –plorant i balbotejant–. Ai! Ai! Ai!
–Ànim que pots, ànim que arriba la Llum, ànim que entra la Llum.
–No puc! No puc! Em sento impotent.
–Sí que pots, ànim que jo t’ajudo. A la una, aquí anem (haig de sostenir el seu braç perquè a penes el pot aixecar), a les dues… i a les… tres!
–Ahhh! (Finalment fa el gest de tallar amb l’espasa i es queda panteixant i tossint alguns minuts.)
–Ara has d’exigir que et retornin la teva energia.
–Ai! Digues-li que s’esperi! Digues-li que s’esperi! No sé res! –panteixant i amb desesperació.
–Tranquil, jo estic al teu costat. Digues-me qui està aquí.
–És un punt, un punt de llum en la foscor. La llum que separa el que és bo del que és dolent –continua plorant–. Que no entri res, jo no sé res!
–Només has de demanar la Llum. L’Arcàngel Miquel és aquí i t’ajudarà.
–Jo vull la Llum! Vull la Llum. –calmant-se a poc a poc.
–Això és, tot estarà bé. Obre els ulls a la Llum i reclama la teva energia. A aquests que et van enganyar, que et van atrapar, que et van seduir, els diràs «Vull la meva energia ara, vull que em retorneu l’energia que em vau robar».
–Vull la meva voluntat… vull el control del meu cos… –amb la veu entretallada– No vull sofrir més… els segles… no m’atrapareu mai més no em confondré més… no em deixaré seduir mai més. No tinc/tenia criteri per a res! –torna a plorar.
–És part de l’aprenentatge. Aprendràs dels teus errors, saps que això no ha estat bo.
–I tu, com sé que ets bo? Que no m’enganyes, un altre més que m’enganya.
–Fixa’t què guanyo jo amb això, jo no guanyo res.
–Jo què sé què guanyes tu! Jo què sé! Tu dius que estàs de part de la Llum i a mi quins pebrots m’importa si ets de la Llum ni res i jo estic separat d’això i no sé on estic ni què carall faig aquí ni perquè he vingut–continua plorant–. Estic fins als ous de tot això! Sí, tranquil, tranquil tu! (La desesperació és tanta que per moments el seu discurs és inintel·ligible.)
–Qui està parlant ara? Qui ets tu? (Ara sí, era el moment d’aclarir les coses.)
–Jo sóc Orfeo, cony! Un més en la boira.
Terapeuta: –I digues-me una cosa, estàs bé en aquesta boira, estàs bé en aquesta foscor?
Orfeo: –No estic bé en cap lloc! No estem bé cap! –plorant i panteixant.
–Molt bé, ara vull que m’escoltis atentament…
–Perquè, és clar, a tots els escolto atentament.
–Ets aquí per a integrar-te i per a integrar la teva energia. Jo no prendré res de tu.
–Sí, això és el que em diuen tots. Cadascun ven allò seu.
–Això és part del teu aprenentatge; aprendre a destriar i a no deixar-te atrapar perquè ets fàcilment seduït per la vanitat i per les teves febleses. Si confiessis en tu mateix i tinguessis consciència de la teva essència no et passaria això. Tu ets un fill de la Llum…
–Això si que és veritat, però estic ple de merda i la Llum em va oblidar.
–No, la Llum no et va oblidar. Tu et vas oblidar de la Llum, tu et vas separar de la Llum. La Llum està sempre i pots veure-la ara.
–No! No la veig, no la veig. No sé què cony, jo no la vull veure o algú no la vol veure. No la veig, és aquí i jo n’estic separat i així estic sempre, perdut com una merda.
–La Llum et rebrà.
–Sí, això espero, cony, que algun dia em rebi o que algun dia jo sigui capaç de fer el que hagi de fer per veure-m´hi perquè jo no puc estar tan orfe. Estic orfe, orfe –plorant.
–És la teva vergonya allò que t’allunya de la Llum. Digues-li a la Llum: «sí, realment em vaig equivocar, em vaig omplir de porqueria, em vaig omplir de merda».
–Doncs, sí. Em vaig equivocar i em vaig omplir de merda i de porqueria…
–Però ara em vull netejar.
–Però, qui es vol netejar, de tots els que hi ha aquí? Si som un munt… Qui és l’un i qui són els altres? (Vegin quin dilema, com fer per a no caure en la bogeria?) No sé, no sé, no sé. Què sé jo?, perquè tots som un o estem barrejats tots… –ennuegant-se amb el plor–. Ara veig el cos que no té nom, no sé, no sé. La cosa més sòlida que hi ha és aquest cos que no sé qui anima aquest cos, quants són els que estan en aquest cos. No sé.
–Aquesta és la conseqüència d’haver permès que uns altres entressin en el teu cos, d’haver-te fragmentat. Ara aprendràs a cuidar del teu cos, perquè el cos és el temple de la teva ànima.
–I jo qui sóc de tots aquests? Qui?
–Ara ho sabràs, ets un més o ets Orfeo? Ets un dels altres o ets Orfeo?
–Orfeo és l’última merda de tots, l’últim de la fila, l’últim de…
–Molt bé i qui està parlant ara?
–Comença amb aquest.
–Qui és aquest?
–Aquest, la vocal i la lletra essa.
–I qui és aquest el nom del qual comença amb essa.
–Sixto.
Terapeuta: –Molt bé, Sixto. Ja saps tot el que està passant, estàs disposat a anar cap a la Llum? Permetràs que t’ajudi a tornar a la Llum?
Sixto: –És clar, però tindràs molta feina, noi, perquè això està molt embolicat per a anar a la Llum. Cal passar per molt… molt!
–No cal passar per res, tot és molt fàcil. Una cop que et decideixis és només un instant. No és tan difícil com sembla, per això estic aquí, per ajudar-te a tu i a tots els que hi sou. Per a que es faci la llum, per a que cadascú pugui prendre el seu camí. Així, com esteu, tots amuntegats com en un orgue de gats, ningú sap qui és qui.
–Ningú sap res, estem castigats i cabrejats.
–Quants son els que estan amb tu, Sixto?
–Uns quants… És un cinema, un cinema sencer. Només se’ls veuen els ulls en la foscor, brillen els ulls… és tot fosc… és un cinema. Centenars d’ulls, jo no sóc més que un, jo sóc el portaveu.
–Molt bé, començarem amb tu. Tu pots anar a la Llum.
–Jo? I els altres?
–Vols dur-los amb tu?
–És que tinc la sensació que… no sé, encara que m’engalipis alguna cosa haurem de fer.
–Jo no t’engaliparé; t’ajudaré al fet que tu vegis la Llum.
–Sí, a veure si és veritat perquè jo només… estic fosc.
–Molt bé, jo demanaré per tu. «Humilment, Senyor, en aquest dia…
–Però, tu creus que jo podré veure la Llum?
–És clar que sí, mira en el teu interior: Si tu vas venir de la Llum… Li demanaré a Déu perquè t’ajudi. «Humilment, Senyor, et demano que obris les portes del teu regne per a rebre en Sixto i els seus companys. Senyor; en la teva infinita misericòrdia et demanem que enviïs el teu raig de llum perquè Sixto i els seus companys puguin tornar a casa. Senyor, envia els teus àngels protectors perquè vinguin a cercar-los. Perdona les seves errades. Recorda que són els teus fills i que encara estan aprenent…»
–Això, estem aprenent.
–…A vegades s’equivoquen com ens equivoquem tots…
–Això, jo repeteixo el mateix curs sempre.
–Ja l’aprovaràs: Aquí arriba la Llum, hi ha un lloc per a tu, aquí en la Llum. Aquí et rebran amb amor i afecte, et donaràs un bany de llum, quedaràs com a nou i tornaràs a començar. I la pròxima vegada tot anirà millor, confia en tu mateix.
–Quin remei em queda?… Ara això ja és gris, però hauràs d’empènyer més i hauràs de pregar més perquè aquí hi ha feina. Escolta! No em deixis anar ara! (Des que va subjectar la meva mà amb Beatriz que no em deixa anar.)
–No et deixo anar, jo sóc aquí, al teu costat. Jo t’acompanyo fins que estiguis dins de la Llum, jo sóc aquí amb tu.
–I amb tots perquè a aquesta altura això és una manifestació. Estan tots acollonits. No ens deixis anar ara!
–«Senyor; rep-los en la Llum, humilment t’ho preguem. Gran Déu de l’Univers, Creador del cel i de la terra, Pare de tot el creat, santificat sigui el teu Nom en tot l’Univers, perdona, Senyor, la nostra maldat, lliura’ns de tot mal.
–És la ignorància, perdoneu la ignorància. Segles… segles…
–Déu Pare sap això, per això ens envia a l’escola perquè aprenguem. Tot s’aclarirà per a tu i per als teus companys. Tots tindran una nova oportunitat.
–N’hi ha un que es queda. Escolta, digues-li a aquest que vingui.
–Crida’l, com es diu aquest que es queda?
–Humbert.
Terapeuta: –Anem, Humbert. No tinguis temor, ningú et dirà res. Déu sap de les nostres febleses i sap que ens equivoquem. Déu és amor i compassió, ningú els renyarà. Déu sofreix quan nosaltres sofrim. Anem, Humbert, tu també.
Humbert: –És que estic enfadat amb Déu. Com pot patir si tot ho fa tip? Per a què collons pateix? Tot això és un conte, per què?, no ho entenc –primer enutjat i ara plorant–. La gent és mata i els nens pateixen… Cony! Collons! Per què permet tot això? No em crec res, no em crec res! No creuré res! No pot ser tant de patiment i Ell mirant des de dalt… i som els seus fills i… vaja pare de merda! I ens ha creat i…ves, camina!, jo què sé! No entenc res! No puc entendre per què patim tots. Perquè no ho puc entendre?, no ho puc entendre! –plorant–. No entenc el patiment, no puc comprendre’l. No puc ni amb el meu dolor ni amb el dolor dels altres! No puc!!! No puc entendre res. Que m’ho expliqui! No entenc el patiment dels homes, de les dones, dels nens, dels animals i de les plantes. No puc! No puc! No puc entendre-ho! i… ara la Llum… Fes-te fotre! Explica-m’ho! Però convenç-me! No entenc per què ens va fer així i per què pateixen els nens i per què… Aiiiii!
–Bé, tranquil, Humbert, jo t’explicaré en la mesura que pugui, amb el meu coneixement, fins on jo pugui explicar-te. Ara jo et faig una pregunta, qui provoca aquest sofriment? És Déu o és l’home? Qui provoca les guerres?
–Però, per què ha fet l’home així?
–Déu no va fer l’home així. Déu va crear l’ànima dels homes. És l’ànima la que és a semblança de Déu, però en encarnar en un cos l’ànima s’oblida de la seva condició divina.
–Però el cos també el va fer Déu, o no?
–El cos pertany a la matèria, però en realitat, tot és Déu. El que passa és que som tan ignorants que ens oblidem d’això, no hi ha res que no sigui Déu.
–Vaja, ja que ens va fer ens podria haver fet més llestos, no? Amb més informació…
–Sí, tal vegada. Però és l’home el que s’oblida. Déu va crear l’home i li va donar el lliure albir perquè aprengués i decidís per si mateix fins a entendre que és part de Déu. Però l’home s’ha oblidat del seu origen perquè ha caigut en la temptació i perquè li agrada el poder, perquè li agrada subjugar als seus germans i perquè mai no està conforme amb res. És l’home el que discrimina pel color, és l’home el que mata. No és culpa de Déu, és l’home el que ocasiona el patiment.
–I les ànimes fosques? També són homes?
–Són individus que han lliurat la seva voluntat a la Foscor i les seves ànimes també poden ser redimides per l’amor i per la Llum. És el mateix home que es deixa atrapar per la seducció de la foscor. No t’enfadis amb Déu, enfada’t amb l’home.
–Està bé.
–Tu tens una oportunitat per a sortir de tot això. Ara tens l’oportunitat d’aconseguir la Llum, d’omplir-te de l’amor de Déu i d’ajudar els homes a despertar a la seva veritable condició. És dur, és difícil, però tots treballem per això, per a portar llum a la consciència d’aquesta humanitat. Comprens?
–Espero que no se m’oblidi, tinc molt mala memòria.
–No importa, repassaràs aquesta lliçó una vegada i una altra.
–És que jo vull anar a descansar. És que si no descanso de tant de patiment no podré fer res per ningú. Sóc un desastre…
–No diguis més això.
–Bé, he estat un desastre.
–Ara descansaràs, els àngels t’acompanyaran i t’ajudaran a desprendre’t de les impureses. Descansaràs i et prepararan per al moment en què estiguis llest per a tornar a treballar.
–Ja se’n van anant… han obert la porta del cel. Van sortint ordenadament…
–Això és, «Senyor, no t’oblidis d’Humbert. Envia al seu àngel protector perquè vingui a cercar-lo. Humilment t’ho demanem, Senyor. Envia l’àngel designat per a recollir Humbert i portar-lo de retorn a la Llum.» Aquí vénen a cercar-te, Humbert. Tranquil que tot sortirà bé.
–Escolta! I d’Orfeo, què? Què li passarà a Orfeo?
–Orfeo estarà bé, ell també té molt a aprendre encara. Orfeo ha d’aprendre a tenir cura del seu cos, a cuidar el seu camp vibratori, la seva conducta. Aquest ha estat el seu treball i a partir d’ara veurà amb més claredat.
–És que ara em costa deixar-lo.
–Entesos, vols dir-li alguna cosa, a Orfeo?
–Escolta, noi –dirigint-se a Orfeo–, que tu no ets mal home! Que vaja! Ara m’enduré tota aquesta gent. Escolta, noi, que me’n vaig, però… que me’n vaig de debò, eh? –panteixant–. Escolta, no t’oblidis de jugar amb els nens. Escolta, porta’ls a escalar, que els agrada. Escolta –parlant en un murmuri–, Orfeo, Orfeo, no siguis carallot que ho tens tot fàcil. Fa temps que s’han endreçat les coses. No tinguis por, cony! Deixa de queixar-te. Escolta, fixa’t què et dic, que baixaré una altra vegada si ho fas malament, perquè ja estic fins als ous d’estar aquí. Demana perdó a la teva germana, porta la concòrdia a la teva família. Sé honest i… això de l’origen, recorda-ho cada dia, a veure si ara això del ioga t’és més fàcil. Escolta, que quan vingui un client, pensa en la seva ànima. Demana ajuda, què cony! Que tu no fas res, cony! Escolta, que t’envio un e-mail de com és Déu. Escolta, que em separo, eh? Escolta, cuida a la teva dona. Escolta, que m’emporto l’Evaristo. «Evaristo, cony, Evaristo, surt d’aquí, surt d’aquí i deixa de putejar aquesta dona.» A tu, Orfeo, et foten amb el dolor, però no poden amb tu perquè ets més dur que una pedra, però a aquesta dona la putegen molt. «Escolta, Evaristo, deixa-la anar i digues-li a en Cabouli que li digui a aquest que se’n vagi també. Digues-li a aquest que se’n vagi també… –amb desesperació.
–Molt bé, anem. Evaristo, tu també, Evaristo. Anem, vés-te’n amb l’Humbert. Anem que ja t’han descobert, Evaristo. Això és, via lliure, Evaristo. Anem a la Llum, anem que aquí ve un angelet per a tu també.
–Escolta… neteja… escolta, com es deia? Escolta, que ja no sé ni com es deia… no, Orfeo no, l’altre, com era?, Humbert. Escolta, que ja no tinc forces per a res, arrenca a Evaristo…
–Anem, Evaristo, això és… tranquil, això és.
–Ahhh! –asserenant-se i callant d’improvís.
Terapeuta: –Això és, que Déu et beneeixi i a tu també, Evaristo. «Humilment, Senyor, et demanem també que enviïs als teus àngels protectors perquè vinguin a endur-se l’ Evaristo.» Això és, en aquest dia, per la gràcia de Déu, se’n van tots a la Llum deixant lliure i en pau a Orfeo perquè pugui començar una nova vida…
Orfeo: –Escolta, Cabouli…
–Qui està parlant?
–Sóc el que queda d’Orfeo… És que estic molt tendre, sóc molt dur i molt tendre. Que encara no estic tancat. Digues-li a aquest que és el que mana…
–Què vols que li digui?
–Fes-te fotre! Que no estigui seriós amb mi i que em doni suport, cony! Que li demanaré ajut com tu dius perquè això és un embolic. Que em doni suport i que… i que…
–Molt bé, li’n demanaràs ara mateix i jo t’ajudaré. Repetiràs amb mi, «Humilment, Senyor, reconec que m’he equivocat…
–Reconec que porto segles equivocant-me…
–He estat molt ingenu i m’he cregut coses que no eren certes…
–I m’he cregut que podia ser com tu i que podia competir amb tu, fins i tot ser més poderós que tu… Lamento si em torno a equivocar.
–Ara m’adono que estava equivocat…
–Sí, però no em demanis tant perquè això és una economia fatal.
–Per això has de resar i demanar: no em deixis caure en la temptació.
–Això, aquesta part, perdona’m. Escolta, Pare Nostre que has de ser un corder que ha de venir… Eespera!, com segueix? Que me n’he de recordar. Pare Nostre del cel…
–Espera. Anem a fer-ne un de més fàcil. «Gran Déu de l’Univers…
–Fest-te fotre! Però això no m’hi cap encara! El que jo necessito és un corder, per què no comencem amb el corder i després l’altre? Primer a aquest de baix i després a l’altre, el més gran. Agafaré un empatx! Mira, millor envia-me’n un de rang mitjà amb el qual pugui parlar. Ara hi és el que té llums. «Escolta, tu, el de la Llum, brilla a tota hora per a mi, cony. Dóna’m un cop, però no en els ous, que ja me l’han donat.»
–Molt bé, llavors demana-li a Jesús. Ell t’ajudarà.
–Ah! Aquest, sí. Vaja! «Escolta, Jesús meu i de Leandro (company de curs), que en Leandro li va parlar ahir a Jesús. Escolta, Jesús, que vas ser un Déu amb força. Posa’m al teu abast, en la teva vibració, en la teva vida, Déu. No em deixis anar durant una temporada llarga perquè jo m’extravio. Dóna’m la teva energia perquè jo pugui refer el meu cos, el meu esperit, perquè em pugui completar. Seré del tot íntegre, esborraré l’odi, la desídia, la falta d’energia, la competitivitat, la ràbia, la por… Ai! Estic tremolant! No em deixis anar. Escolta! Digues-li a aquest que és el teu Pare que ho faci a través de tu perquè si ve Ell a agafar-me directament, m’espanta. Això de la Llum tan forta m’encega. Escolta, Cabouli! –espantat–. Que em passarà alguna cosa als ulls?
–No et passarà res als ulls.
–«Escolta, Jesús, que et van crucificar. A mi també em van crucificar. Escolta, que jo ja he patit, que no em facin patir més que ja n’hi ha prou amb el teu patiment. Jesús, que no sóc tan fort com tu.» Escolta, Cabouli, estic tremolant, cal fer alguna cosa per tancar això perquè és com si tingués un cràter –panteixant, gemegant i plorant.
–Et posaré aigua beneïda. (Sempre és bo tenir-la a mà.)
–Fes el que calgui. Oi, oi, oi! Aquí i aquí, gràcies. (Li col·loco aigua beneïda en el front, sobre les parpelles tancades i en el seu pit.)
–Tranquil, ara. Sanaràs i tancaràs tot això. Ara triaràs un color.
–Espera, de petit em van ensenyar una oració que ja havia oblidat i que ara recordo. Deia una cosa així… «Jesuset de la meva vida, tu ets nen com jo. Per això t’estomo tant i et dono el meu cor.» Ai! Però això cal matisar-ho… perquè és que ja no dono res a ningú.
–Bé, podries dir «et dono la meva confiança».
–Això, et dono la meva confiança, t’obro el meu cor. Això és meu, no és teu. Fes el que hagis de fer per a guiar-me –asserenant-se.
–Molt bé, ara portaràs un raig de llum blava i t’embolicaràs en aquest raig de llum blava…
–És turquesa.
–Molt bé, absorbiràs el color blau turquesa com si respiressis el color blau. Portaràs el color blau a cada àtom del teu ser, N’ompliràs el teu cor, els pulmons… Tot el teu eser s’impregnarà de color blau.
–Espera, que no m’ha arribat a tot el cos, encara. Estàvem en el cor…
–Els pulmons… els braços… l’abdomen… les cuixes… els genolls… les cames… els peus.
–Semblaré un barrufet!
–…i cap amunt, el coll, el cap, els ulls, les oïdes i el cervell, embolicant el teu cervell amb el color blau. I ara fes com si entressis en una esfera o una bombolla de color blau. i queda-t’hi
–Que ho facin tots els altres també. Ara haig de comprometre’m; fer un jurament, un pacte.
–Res de pactes.
–Haig de fer un acte de vincle amb la Llum perquè la meva ànima no se n’oblidi mai més. Haig d’unir-me a la Llum perquè no tingui por d’expandir-se, de parlar-ne, de ser Llum i de transmetre-la. Que la Llum penetri en mi i que jo pugui portar-la a uns altres. La humilitat i el servei… Com podré fer això?
–En el dia a dia, no et preocupis per això.
–Però jo necessito fer alguna cosa ara, necessito crear un vincle amb la Llum.
–Bé, podries fer-ho així: Jo, Orfeo, demano perdó i em lliuro a la Llum.
–Ui! Aquesta paraula! És que aquestes paraules ja les vaig dir abans i encara no estan netes. No puc utilitzar això. Podria ser: m’obro?
–Utilitza les paraules més adequades per a tu.
–M’obro i m’obro només a la Llum, només a la veritable Llum, només a l’Esperit Sant, a la Llum…
–A la Llum santa i beneïda.
–A la Llum santa i beneïda perquè pugui ser un emissari i pugui difondre el missatge. Només a l’Esperit Sant, només al colom blanc que porta el ram d’olivera. Val això, ja estic bé.
–Molt bé i acabaràs dient-te a tu mateix, «Jo sóc Orfeo, jo sóc jo, profundament jo i en el meu cos mano jo».
–Jo sóc Orfeo, jo sóc jo i en el meu cos, que és aquest, mano jo.
–Molt bé! Lentament, al teu temps, respirant profundament, obriràs els ulls i això farà que tornis aquí a la teva consciència física com Orfeo en aquest dia: dimarts, set d’octubre de dos mil tres.
–Moltes gràcies a tu, Cabouli, i a tots els qui sou aquí. Això ha estat una iniciació –amb la veu i el discurs completament diferents–. Em faltava una baula que ara haig de cuidar, conrear i fer-la créixer. Tenia una baula perduda. Per això entenc que jo no podia actuar de cor. Tinc una gran habilitat per treballar qualsevol tècnica, però em faltava cor i, malgrat l’esforç, no aconseguia arribar i sempre sentia una grandíssima desesperació per no poder posar més cor i era això el que em faltava. Gràcies, moltes gràcies. Ara em sento sencer.
***
Com hauran pogut apreciar, el treball d’Orfeo no va ser gens fàcil de conduir. L’experiència d’Orfeo va ser dramàtica i confusa alhora. Van haver-hi moments en què jo mateix no sabia qui s’estava manifestant. Generalment, això és bastant clar i un pot guiar-se pel timbre de veu. Però aquí, tot era confús i tant Orfeo com les ànimes perdudes constantment es barrejaven les unes amb els altres. Ara, pensin vostès, com és possible mantenir el seny i la consciència del «jo sóc» en aquestes circumstàncies? A quin nivell d’alienació es pot arribar en una situació així? Almenys es van manifestar cinc voluntats diferents, a més d’Orfeo. Amb semblant invasió del subconscient no és d’estranyar que una persona perdi el sentit de la realitat. Aquesta experiència d’Orfeo és allò que podria constituir un exemple de personalitat múltiple.
Malgrat la tremenda confusió que el dominava, Orfeo va poder percebre que una de les entitats tenia més força que les altres. Això és el que sol ocórrer quan hi ha diverses entitats en una mateixa persona. Una d’elles té domini sobre les altres. En general, l’entitat dominant és la darrera en manifestar-se. És com si primer manés al front a les altres i, fins i tot, fins les amenaçava perquè no la delatin. Quan les entitats més febles es retiren, la que era dominant ja no té una altra alternativa que mostrar-se.
Semblaria ser que la causa principal o el motiu d’aquesta invasió d’entitats en Orfeo va ser un pacte amb la foscor que ell va realitzar en una vida anterior. Aquests pactes apareixen sovint en treballar amb vides passades. Com que en la dimensió de l’ànima el temps no existeix, aquests pactes conserven tota la seva força. En la pràctica, és com si un els acabés de realitzar. Mentre el pacte continuï intacte manté la seva vigència, no importa que la persona ara estigui en una altra vida. A nivell de l’ànima tot segueix igual, res no ha canviat. És necessari aconseguir aquest punt de l’ànima per poder iniciar el procés de despreniment i alliberament de totes les energies que acompanyen o assetgen a una persona.
Vegem com li va anar a Orfeo després d’aquest treball.
«En el curs de la primera sessió vaig contactar amb la fragmentació de la meva personalitat i l’ocupació del meu espai interior per un nombre elevat d’ànimes perdudes o entitats a causa d’una traïció a la llum «abans del temps» com a humà. Després de la segona sessió m’he sentit molt bé. El més important és que he pogut ser molt constant en el meu ioga i meditació matutina. Sempre he estat molt disciplinat en la meva vida, però quan les adversitats em colpejaven deixava la meva pràctica diària i això acabava per enfonsar-me. Després del treball amb Cabouli no he tingut baixades que pugui ressaltar i la meva espiritualitat ha anat creixent amb els dies. La meva fragilitat fa que cada dia hagi de treballar-me física, emocional, mental i espiritualment; en cas contrari em bloquejo i pateixo. No tinc gaire clar per què portava tant de «personal» amb mi. Fa uns anys vaig estar vinculat a un centre que avui qualificaria de sectari. La cap d’aquest centre era un canal que impartia ensenyaments directament d’entitats energètiques que estaven vinculades a ella. No crec que aquesta sigui l’única raó, ni molt menys. Fins als quaranta anys m’he sentit amb la sensació de no encaixar en els rols i les directrius que marca la societat dels humans. Tinc dona, un fill i una filla i me’n sento molt feliç. Gràcies a ells m’he humanitzat. Veig que gradualment vaig agafant confiança i m’alegra veure que tant de patiment i desassossec passat s’està convertint en pau, felicitat i sensació de vida per a mi i per als meus, i també en servei i utilitat per els altres.»
Doctor José Luís Cabouli. Terapia de la posesión espiritual. Técnica y práctica clínica (Teràpia de la possessió espiritual. Tècnica i pràctica clínica). Ediciones Continente. Pàgines 270 a 285.